Definim com una característica humana la capacitat i destresa per a usar i construir eines. Som animals tecnològics. Altres espècies amb intel·ligència són capaces d’usar eines, com ara agafar pedres o altres objectes com armes llancívoles, o fer bastonets per furgar un formiguer, però clarament la nostra espècie pot dissenyar eines molt més complexes, que demanen imaginació per a veure’n la utilitat potencial. La tecnologia és tan important que definim prehistòricament les eres de l’espècie humana segons el tipus d’eina i tecnologia majoritàriament emprada, la qual cosa deduïm que reflecteix el grau de sofisticació social i de coneixement tecnològic humans. Així parlem de l’edat de pedra, edat de bronze i edat de ferro segons el material principal en què es construïen les armes i eines. O parlem del neolític quan vam ser capaços de domesticar plantes i animals per conrear-les o mantenir ramats, respectivament, i assegurar una aportació nutricional homogènia durant l’any.
Certament, les pedres o els metalls són molt més resistents a les condicions d’intempèrie, i podem trobar restes antigues d’aquests materials. Podem saber si la pedra ha estat tallada per un humà perquè hi trobem senyals intencionats del tall. Cal ser un bon tallador per a fer, d’una pedra convenientment esberlada, un bon ganivet, però els nostres avantpassats devien tenir temps, bon material i bons mestres, perquè a molts jaciments antics s’usa la precisió en el tall de les pedres com a signe de l’època cultural. De forma similar, atès que per a produir eines de ferro es necessiten temperatures molt elevades, podem categoritzar l’evolució sociocultural segons el domini del mall i la metal·lúrgia. Ara bé, els humans no hem usat només un únic material per a fer les nostres eines. Les nostres habilitats manuals i la nostra creativitat ens ha permès utilitzar tota mena de material a l’abast, segons quin n'era l’ús.
Els materials orgànics, com ara la palla, el boix, la fusta, l’os, la pell, el pèl o la closca d’animals, també són i han sigut emprats per la facilitat d’obtenció i la seva versatilitat, ja que els podem emotllar fàcilment a l’ús quotidià. Moltes de les eines de pedra o metall trobades necessitaven empunyadures, que, molt probablement eren de fusta (talment com ara, els martells que tenim a la caixa d’eines, les destrals o les aixades també combinen el ferro o l'acer, amb el mànec de fusta). Ara bé, el material orgànic no es conserva i es fa malbé amb l’ús, l’aigua o el pas del temps, com correspon a tot material que és biodegradable de forma natural. Això fa que en molt pocs casos quedin restes fefaents que demostrin que aquest tipus de material era utilitzat de forma habitual a les poblacions humanes molt antigues, molt abans que hi arribés l’home modern.
S’han trobat alguns jaciments de poblacions neandertals que demostren la seva destresa amb la fusta i, fins i tot, s’ha proposat que s’hauria de parlar de l’edat de la fusta
Als jaciments d’Europa i Euràsia occidental, molt més investigats des de fa dècades, s’han trobat alguns jaciments de poblacions neandertals que demostren la seva destresa amb la fusta i, fins i tot, s’ha proposat que s’hauria de parlar de l’edat de la fusta, per acomodar-hi les troballes d’eines de fusta molt ben elaborades trobades en alguns jaciments, particularment ben conservats. Tanmateix, a les regions d’Àsia oriental, que no han sigut tan estudiades —tot i que en el passat van tenir diverses onades de migracions humanes des d’Àfrica, com ara els denisovans—, no s’hi havien trobat gaires jaciments amb eines de pedra elaborades. Es va hipotetitzar que, o bé aquesta manca d’eines podria ser deguda a un retard en l’evolució cultural (assumint que els hominins antics d’aquella zona no haurien fabricat eines sofisticades durant centenars de milers d’anys), o bé, hi podria haver imperat una “cultura del bambú”, atès que hi havia boscos d’un material fàcilment tractable i usable com la canya de bambú, però que aquest material s’hauria degradat al cap de milers d’anys i no ens en quedava constància contrastable.
En aquest context, no ens ha d’estranyar que l’article acabat de publicar a Science sobre el descobriment, gairebé sorprenent, d’eines de fusta en un jaciment de fa 300.000 anys vora d’un llac a Gantangqing, a la Xina, hagi tingut ressò. Els investigadors han trobat en diferents estrats eines de fusta per excavar el terra i les vores humitejades dels llacs, per extreure’n arrels vegetals nutritives, com ara tubercles. El tall de la fusta és molt més fàcil que el de la pedra, i els senyals de tall en aquestes eines, clarament pensades perquè una mà humana les faci servir (mireu la foto que adjunto), demostren destresa, precisió i intencionalitat, desmuntant la teoria que la cultura dels hominins que vivien allà fos menys desenvolupada tècnicament. Semblaria, doncs, que no ens han quedat restes d’eines perquè utilitzaven materials orgànics, que només en casos molt particulars s’han pogut conservar. En aquest jaciment, també hi han trobat eines de pedra, i restes d’animals i d’aliments vegetals.
Aquesta troballa també demostra que a les poblacions del paleolític no tot era menjar carn (com alguns haurien inferit de les eines fetes únicament de pedra o metall), sinó que també menjaven vegetals, cosa bastant esperable si pensem que l’espècie humana és omnívora, el que vol dir que, no només podem menjar plantes i animals, sinó que la dieta més adient implica menjar de tot per obtenir més fàcilment tots els components nutricionals per al nostre desenvolupament i creixement.