Conten els cronistes que el Dia de la Dona d’ahir tingué poca concurrència de senyores al carrer (també dels respectius acompanyants mascles i d’altres gèneres) sobretot si, a l’hora de comparar, encara tenim presents els vuit de març posteriors al 2018, quan el país encara patia l’addicció a l’esport de les grans mobilitzacions i el cas de la Manada havia encès la tonalitat del color lila. Servidor és un pèssim sociòleg i també soc poc amic d’analitzar la vivor d’un moviment social a través de les masses, com si la política fos una cosa excursionista; però diria que —a banda d’escasses multituds— enguany he vist les dones molt més satisfetes i joliues. El femellam encara pateix estats d’excepció criminals com els de l’illa d’Epstein (indret fatídic on se certifica la ubiqüitat de la follia pedòfila entre mascles d’orígens, oficis i classes diferents) i tenen tot el dret del món a enfutimar-se, però diria que aquest 8M ha estat particular justament per la total absència d’ira.

Tot això s’explica perquè, sortosament, el feminisme ja forma part del mainstream pensamental d’Occident i en alguns àmbits de la vida —com ara la presència en ministeris o a les càtedres universitàries— ja és una filosofia contra la qual la carcúndia oposa una resistència de boquilla, però sense gaire efectes pràctics.  Al seu torn, les dones s’han deixat de mandangues filosòfiques contra el capitalisme (un dels grans invents de la providència històrica de cara al seu alliberament) i han centrat la seva lluita a guanyar més pasta, la qual cosa sempre implica una major quota d’alliberament. Per molt que encara existeixi i resulti injusta, la bretxa salarial va disminuint de forma inexorable, pel simple fet que els mascles ja fa temps que han arribat al seu topall monetari. En aquest sentit, el futur polític del món serà de les dones, com certifica que àdhuc un fenomen com el nacionalisme castís descansi en gent com Meloni, Takaichi i la nostra Sílvia Orriols.

La predominança existencial del feminisme es veu perfectament en el cas Pelicot, en el qual l’essencial no fou el càstig als violadors, sinó el fet que el món els veiés la cara i, com resa l’adagi del moviment, el detall específic d’una vergonya que canvia de bàndol

Per altra banda, tot i que la depredació inherent als mascles continua traduint-se en nombroses agressions, les dones també l’han encertat amb la gran idea que representa pensar més aviat poc en els homes. Els senyors, desenganyem-nos, només som éssers capaços d’impostar un feminisme de consigna, perquè no hi ha ésser humà —ni animal, per altra banda— que perdi l’hegemonia a mercès a una conversió ideològica. Si ens hem fet més respectuosos amb la lluita de les nostres mares, parelles i amigues ha estat perquè no teníem més remei. Això, novament, a les dones tant se’ls en carda; ho celebren, només faltaria, perquè actuem d’una forma molt més civilitzada pel que fa al seu lliure albir (el canvi seria com allò que recomanava Pascal; no cal creure en Déu de forma innata, només posar-se a resar i esperar que et vingui la fe), però si ho fem per convicció o pressió social ja ha deixat d’ésser quelcom que els preocupi. Si els ajudem, va bé. I si no, doncs potser millor.

La transició d’un feminisme irat a aquesta nova versió més hegemònica es veu perfectament en la nova heroïna del moviment, la francesa Gisèle Pelicot, una senyora que tindria tot el dret del món a tractar el seu marit com un monstre a qui caldria tallar la polla, però que viu l’esdevenidor amb una tranquil·litat existencial i unes maneres d’àvia bonhomiosa, tot repartint lliçons d’amor i d’esperança. La predominança existencial del feminisme es veu perfectament en aquest cas que commocionà al món en el qual l’essencial no fou el càstig als violadors de Pelicot, sinó el fet que el món els veiés la cara i, com resa l’adagi del moviment, el detall específic d’una vergonya que canvia de bàndol. Els vells retòrics ens recorden sovint que la vergonya és un gran sentiment de cohesió social, car ens indica els límits socials des d’on podem considerar algú un empestat; que la ira passi a l’exclusió del maligne, a banda de canvi doctrinal, deriva en molta més efectivitat...

Irades o joliues, les dones fan prou bé passant olímpicament de tot plegat, inclòs d’aquest article que —per motius obvis— cau en el vici de descriure com pensen totes elles... sense citar directament la veu llur, la qual cosa deu ser necessàriament espantosa. Espero que les lectores em perdonaran, perquè —malgrat els canvis culturals— els homes només podem redimir-nos a través de la femella. És l’únic privilegi que ens resta... estimades, pietat.