Les primàries que l'espai de CiUx ha muntat en aquesta campanya electoral amb Puigdemont al centre, com si fos un Pantocràtor, m'ha fet pensar en una anècdota de les eleccions de 1984, que mai no he llegit en cap llibre ni biografia. En aquelles eleccions, Pujol va arribar a la investidura amb majoria absoluta després d'haver arrasat el tiquet socialista format per Raimon Obiols i Lluís Armet.

Durant la campanya, Pujol havia anat identificant el seu partit amb Catalunya, aprofitant no sols la seva tirada electoral, i el prestigi que li havia donat la lluita antifranquista, sinó també el fet que el PSC s'havia lligat al PSOE. Quedava lluny el temps en què les esquerres dominaven el país i l'impacte de la immigració, barrejat amb el franquisme, mantenia els catalans replegats en si mateixos.

Durant la Transició, Pujol va saber veure, millor que les esquerres, el catalanista que tots els catalans portaven dins. A través del seu coneixement de la geografia i de la història del país, es va disposar a rematar el PSC aprofitant la posició que li havia donat el fet de dirigir el primer govern autonòmic. Els socialistes també eren catalanistes, però s'havien aliat amb la immigració per absorbir la seva força, i després del cop d'estat del 23-F havien quedat massa lligats al PSOE.

L'abstenció no promet una solució ràpida ni fàcil, ni tan sols promet una solució, però és l'única opció que té capacitat de bloquejar el govern i d'accelerar el col·lapse de l'autonomia

Durant la investidura, es va produir un debat aparentment teòric, d'aquests que a Catalunya van plens de verí. Pujol defensava un catalanisme "general i generalista", mentre que Obiols li va respondre defensant un catalanisme "plural i pluralista". En el fons, Pujol advertia l'oposició que, ara que el seu partit havia assolit l'hegemonia, per ser catalanista caldria ser convergent. El xoc que els socialistes van tenir veient-se condemnats a fer el paper de traïdors va ser tan gros que Lluís Armet va desaparèixer un parell de dies amb una crisi nerviosa i el van trobar deambulant pel port.

Ara els partits de l'espai pujolista miren de tornar a apropiar-se d'un anhel polític que pertany a tot el país, i intenten penjar la llufa de la rendició a ERC per prendre-li l'hegemonia en nom de la pàtria. Si el país va arribar a l'1 d'octubre és perquè l'independentisme va seguir la mateixa estratègia que el catalanisme de la Transició: es va mantenir, com un sentiment transversal, que superava els partits. Va ser la incapacitat dels partits per apropiar-se de l'esperit de les consultes, el que va fer que la majoria de catalans descobrissin l'independentista que portaven dins.

L'abstenció no deixa de ser la continuació, per la via de la revolució passiva, del radicalisme democràtic que ens va permetre desbordar els partits amb l'autodeterminació. Si ERC i el seu món han de tenir una bona oposició ha de ser d'una oposició de dretes, culta i urbana. Si convertim la independència en una bandera partidista, matarem la seva capacitat transformadora. Després del que ha passat, ja hauríem de saber que els grans canvis es produeixen per esgotament i per desbordament, no pas perquè un líder genial ho vulgui o un polític sigui una mica més honest que un altre.

Presentar-se a unes eleccions autonòmiques a fer l'indepe, ja ho va fer Artur Mas a les eleccions plebiscitàries de 2015, aquelles del full de ruta de 16 mesos. L'abstenció no promet una solució ràpida ni fàcil, ni tan sols promet una solució, però és l'única opció que té capacitat de bloquejar el govern i d'accelerar el col·lapse de l'autonomia. No cal saber matemàtiques per veure que, si l'abstenció creix, tots els partits perdran legitimitat, i ni el PSC, ni ERC, ni Junts tindran manera de governar o, com a mínim, d'apropiar-se de la idea de llibertat dels catalans.

L'autonomia ja no té el pes polític ni econòmic, ni el significat, que tenia tan sols fa una dècada. Només cal mirar els líders dels partits de l'espai convergent i preguntar-se per què tots tenen aquest aire de caricatura reciclada. No és estrany que alguns polítics i periodistes que no havien patit mai per la independència, perquè ja tenien una bona posició amb el pujolisme, ara vulguin ser més papistes que el papa. Vichy necessita els vots per legitimar les seves xarxes clientelars. Però Catalunya necessita enfortir la societat civil, com en els temps de la dictadura, i aprendre a separar el país d'unes institucions que han estat castrades per la història i pels jutges espanyols.