Ha plogut i força, de fet estava prou i ben anunciat, i malgrat el precedent de la DANA valenciana, d'encara no fa un any, l’actual president de la Generalitat de Catalunya, Salvador Illa, va marxar diumenge a Madrid a la desfilada militar per agenollar-se davant del rei i commemorar com cal, segons l’espanyolitat rància, el dia de la Hispanitat. Fins i tot Carlos Mazón —el president valencià, que mai podrà arreglar el que va fer— no hi va anar; tampoc altres presidents i presidentes, les comunitats dels quals estaven en alerta, també, pel mal temps.

El desastre ha estat gros, amb moltes i molts afectats, encara que no ens ho sembli tant perquè a València va ser pitjor;  i a més, no sabem quan es repetirà i en quina magnitud. I insisteixo, s’hi ha de ser tant per a un o una, com per a molts i moltes; i no commoure’ns només per les xifres escandaloses!

En aquest cas, no és pas perquè les Terres de l’Ebre estiguin lluny de Barcelona, perquè per a Illa tots estem massa lluny d’Espanya

Que Illa fos o no a Catalunya, no canvia res del que ha passat. No hauria estalviat ni una gota de fang ni una llàgrima als afectats i afectades, però, si més no, aquests haurien sabut que al president el preocupava l’aiguat que venia i les conseqüències que podia tenir sobre la població. Sé que no consola als municipis afectats, però, en aquest cas, no és pas perquè les Terres de l’Ebre estiguin lluny de Barcelona, perquè per a Illa tots estem massa lluny d’Espanya.

L’actual president de Catalunya només fa de masover, i per això observa —desenvolupa diligentment— les servituds vers al cap i casal. Fins i tot la vice primera secretària del PSC, Lluïsa Moret, ho ha deixat ben clar davant les crítiques per l’absència d’Illa malgrat l’alerta: el president Illa "sempre és on cal". I li he de donar la raó, amb un matís: és on li cal a ell, no pas on li cal al país.

La presència de Salvador Illa a la desfilada de Madrid era més que prescindible per al nostre país, però no per a ell. No podem dir a aquestes alçades que no tinguem clara la seva línia, que és encara més a la dreta de la que segueix el seu propi partit. Tot i que veient el passeig de Gràcia de Barcelona aquest migdia solcat de banderes espanyoles, em sembla que ja no queda res de català al PSC.  

Massa gent forma part del col·lectiu de figures tipus Loquillo; però clar, Salvador Illa, com que és president, em sembla molt més greu. Loquillo ha fet fama i fortuna a Madrid, si més no darrerament, gràcies a anar en contra de Catalunya i les i els catalans. Sempre diu que se l’ha tractat malament, però per a mi que pot ser que li passin dues coses diferents; cap d’elles, als meus ulls, massa bona. La primera és que no vol que els espanyols el confonguin amb un independentista o senzillament amb un català, i d’aquí la necessitat de fer-se perdonar per ser català o haver crescut a Catalunya, o fins i tot per haver parlat alguna vegada català. Aquesta darrera, una de les coses més lletges que hi ha, podent parlar el magnífic castellà al qual ara diem espanyol.

L’altra, en el cas de l’ascens social, de l’èxit, a Espanya, cal contemplar aquesta via de fer bandera de la catalanofòbia —que no es classifica pas així— com un altre tipus de palanca social; et dona ministeris, et dona programes de tele, et fa omplir estadis... Tot això independentment de les teves capacitats o aptituds —vull dir de la seva existència o qualitat—, i és especialment bo per impulsar carreres, més encara si aquestes van de baixada o no tenen possibilitat de fer cim.