Al llarg del dia he rebut 7 missatges de gent molt diversa convidant-me a veure el reportatge que el programa “Sense Ficció” de TV3 tenia programat per aquesta nit de dimarts. Twitter també n'anava ple. M'ha recordat el fenomen “Ciutat morta”. Amb tres grans diferències: 1/ aquell documental es va passar pel Canal 33 i no per TV3, 2/ aquell documental no el vam poder veure sencer perquè un jutjat de BCN va enviar a Televisió de Catalunya una notificació obligant a eliminar-ne 5 minuts que podrien suposar una violació del dret a l'honor, a la intimitat i a la pròpia imatge del denunciant, Víctor Gibanel, ex cap d'informació de la Guàrdia Urbana i 3/ aquell documental, crec, va influir decisivament en els resultats que hi van haver a BCN a les eleccions municipals celebrades poc temps després.

Veurem quines conseqüències, si és que en té alguna, provoquen aquest relat de 38 minuts de durada i produït per Mediapro (Jaume Roures).

La peça es podria haver enfocat de moltes maneres i han optat per mostrar cronològicament el que va succeir aquell dia. Ni més ni menys. Sense afegir ni treure res. A molts, inclosos uns quants que parlaran sense haver vist el documental, no els agradarà el que s'hi ha vist i es reforçaran les crítiques contra TV3. Però, escoltin, tinc una mala noticia: el que hem vist avui és el que va passar exactament l’1 d'Octubre. I què va passar?

Ara li explico. Però abans, senti aquest fragment de la banda sonora que hem escoltat de fons en alguns moments...

Què, no la reconeix? Molt subtil, pràcticament inapreciable, però és la tonada del crit de guerra que quedarà com a símbol d'aquells dies: “Els carrers seran sempre nostres”. Torni a escoltar-se’l i veurà com sí...

I ara anem ja, doncs, a l’explicació del que va passar. Doncs, tal i com mostra el documental, simplement va passar que una part important de la gent d'un país va decidir que volia votar. Va organitzar-se, va resistir i ho va aconseguir. I això és el que hem vist, la gent. Els protagonistes són gent anònima. Són tothom. Sí, és cert que hi apareixen intervencions de l'actriu Silvia Bel comentant la jugada. I, sí, també hi veiem al filòsof Xavier Antich fent de president d'una taula. I en un moment fugaç hi veiem en Jordi Graupera. Però el que es transmet és que allò va ser un èxit de gent anònima que va unir-se amb altra gent anònima. Queda molt clar en un moment donat quan una de les persones que va estar defensant un dels col·legis diu a càmera: “vam tenir la sensació de fer comunitat”. I, efectivament, va ser això. Exactament això.

I l'altra realitat que mostra el documental és la quantitat de gent gran que, a pesar de les dificultats pròpies de l'edat i de la pluja, va voler anar a votar i ho va aconseguir.

Com a imatges destacades, el moment en que tres policies encaputxats arrenquen una urna dels braços d'una dona que es resisteix, quan un policia dispara la pilota de goma que va deixar sense un ull a Roger Español i quan una senyora gran, prima, i amb una mirada molt decidida li diu a una noia que té al costat: “a mi, pel que em queda... però les urnes no se les emporten”.

Deia abans que el documental podria haver-se enfocat de moltes maneres. I una de les possibles podria haver estat fer més sang amb l'actuació policial. Fins i tot afegir-hi imatges no gravades pels equips de Mediapro per afegir-hi més dramatisme. Però la cosa no anava de dramatisme. Insisteixo, anava de mostrar gent unida per assolir un objectiu. Anava de la força de la gent. I miri si no s'ha volgut fer sang, que tots els policies apareixen amb la cara i el número pixelat.

Abans de la sorpresa final, hi ha hagut un tall publicitari que ha servit per topar-nos amb el que alguns en dirien “la Catalunya real”. I aquesta Catalunya real es diu l'anunci aquell del “aquí y ahora, Aurgi está de moda...”, que és com un habitant de Raticulín aterrant en una fira medieval d'aquestes que omplen els nostres castigats pobles i ciutats. I, de seguida, la sorpresa que li comentava. Quan ja havia acabat el documental, ha aparegut una imatge enquadrada amb el moment de la compareixença que aquell nit va fer Mariano Rajoy dient “hoy no ha habido ningun referèndum de autodeterminación”. SEN-SA-CI-O-NAL!!! Finet, finet...

I ara, si vol, ens podem jugar un pèsol a que cap cadena espanyola generalista passarà aquest documental. Bé, o  millor... sap què? Deixem-ho estar perquè el guanyem segur. En aquesta democràcia on la llibertat d'expressió brolla sense aturador, tampoc cal abusar amb les apostes.