Aquests dies deveu haver vist, ben probablement, tot un desplegament per commemorar i celebrar el Dia de les Persones Grans, que s’escau en el primer d’octubre, d’acord amb una resolució de les Nacions Unides votada l’any 1990. Al cartell d’enguany hi surt un “1 oct” en caràcters gegantins, i a sota, més petit, hi diu “Dia internacional de les persones grans”. Per als impulsors de la celebració l'important és, doncs, que la jornada s’escau en el primer d’octubre; en canvi, allò que constitueix el motiu de la celebració apareix com a quelcom secundari, complementari, conjuntural. Algunes organitzacions catalanes en van fer un gran esforç de difusió, amb actes i accions mediàtiques. Alguns mitjans de comunicació també van convertir l’efemèride en una de les notícies del dia. No cal dir que no tinc res en contra de la gent gran. Ben al contrari, m’agrada molt estar amb persones grans i parlar-hi, aprendre’n coses i escoltar-los. Ja ho diu la dita: el dimoni en sap més per vell que per dimoni, i, per tant, parar l’orella a la veu de l’experiència ajuda més que no pas llegir un manual d’autoajuda.

Explico tot això per il·lustrar que hi ha una campanya en marxa per desactivar i deixar enrere l’independentisme català, per desmobilitzar-lo i presentar-lo com una etapa superada. Dins d’aquesta campanya és imperatiu difuminar, erosionar i finalment esborrar el record del referèndum d’independència del primer d’octubre del 2017, en el qual es va comptabilitzar el vot de gairebé 2,3 milions de catalans. Cal no oblidar que 770.000 votants més estaven censats en col·legis que van ser clausurats per la policia de manera violenta, d’on es van endur les urnes amb els vots a dins, de manera que els votants efectius, amb tota probabilitat, van superar aquell dia els 2,5 milions. Per això ens parlen de la gent gran, de la flotilla propagandística de Gaza i de la ultradreta que sempre ve, però que no arriba mai. Per això distreuen l’atenció de la gent, sovint amb la complicitat, volguda o no, dels mateixos partits independentistes. I, de retruc, tot allò que enforteix l’independentisme és combatut per terra, mar i aire; la llengua, la cultura, la identitat, l’imaginari col·lectiu, la voluntat de ser. Com deia en Jordi Cabré en aquestes mateixes pàgines digitals, ens han declarat la guerra cultural i aquí n’hi ha molts que encara no se n’han assabentat.

Volen desactivar l'independentisme, per això ens parlen de la gent gran, de la flotilla propagandística de Gaza i de la ultradreta que sempre ve, però que no arriba mai

Enmig d’aquesta campanya incessant per desmobilitzar i desanimar els independentistes, cal fer una ullada al segon baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) d’enguany, que apuntava que el suport a l’independentisme és del 40%, amb un lleuger increment en relació amb el baròmetre anterior. I al revés: el març d’enguany els contraris a la independència eren el 54% i al juliol havien baixat una mica fins al 52%. Si les dades objectives diuen això, a nivell de carrer tothom coincideix a assenyalar que a la manifestació de la darrera Diada hi havia moltíssims joves, que sembla que lideren una renovació per la base de l’independentisme sense complexos. Un darrer apunt: la famosa enquesta de La Vanguardia de fa un parell de setmanes apuntava a una pujada dels diputats independentistes, que passarien dels 59 actuals als 65 escons. Cal recordar que la majoria absoluta són 68 diputats.

És cert que l’independentisme està en hores baixes. És cert que els partits independentistes tenen un problema de projecte i de connexió amb una part de l’electorat. També ho és que les organitzacions sobiranistes de la societat civil busquen ara un nou relat engrescador. I és igualment cert que un sector ampli de l’independentisme està frustrat, emprenyat i decebut. Però els independentistes hi són i són molts, encara que alguns no votin i altres puguin votar altres opcions que no en són, per la raó que sigui. Si en les hores més baixes quatre de cada deu catalans es proclama independentista, quants serien si hi hagués un revulsiu i a nova embranzida creïble? Quan hi hagi un govern anticatalà a Madrid liderat pel PP amb el suport de Vox, quants més en seran? Quan es demostri que mai no tindrem el traspàs integral de Rodalies ni una hisenda pròpia no subjecta a Madrid, quants catalans s’apuntaran a l’independentisme? De vegades penso que els partits unionistes catalans són més conscients de tot això que no pas els partits independentistes. Per això treballen sense descans per erosionar el sobiranisme català i presentar-lo com una utopia; respectable i legítima, però impossible. Per això volen que el primer d’octubre sigui el dia de la gent gran i no pas el dia que la gent gran va baixar al carrer, va plantar cara a la policia i va protegir les urnes. Perquè es pot ser gran i celebrar el referèndum del primer d’octubre del 2017.