L’única novetat d’aquest 1 de Maig ha estat la pluja. Una pluja que malgrat que no ha arruïnat les manifestacions previstes, ha estat notícia perquè aquest cap de setmana no s’ha quedat en un mer anunci, sinó que ha mullat, per fi, una part important de Catalunya. La lluita de la classe treballadora suposadament s’explicita més que mai aquest dia, però jo la veig de fa tant de temps tan aigualida que no sé pas si encara és lluita; tampoc sé què té de classe treballadora i, menys encara, com és d'efectiva en mans dels sindicats.

Certament, no es pot avaluar —o no només—, la pertinença d’una lluita o d’una manera de presentar la batalla pels seus resultats, però, en tot cas, quan aquests són tan minsos algun tipus de replantejament s’hauria de fer. A no ser, és clar que el que es busqui sigui acomodar-se al sistema i no pas canviar-lo. En això el paper dels sindicats hauria de ser clau i, malgrat els èxits dels quals ahir parlaven els seus líders, a mi em costa parlar d’avenços significatius en escurçar distàncies i privilegis entre classes socials.

La classe treballadora som, a dia que passa, més pobres i tenim menys oportunitats, comparativament parlant, i aquesta és una tendència que no sembla pas que l’acció política —ni la sindical ni la dels partits d’esquerres— ajudi a revertir, ni tan sols a disminuir.  Certament, l’únic que es constata és la pèrdua de drets de tota mena que acaba repercutint en què les dues grans reivindicacions tradicionals, salari i jornada, es facin perpètues i inabastables.  

La classe treballadora som, a dia que passa, més pobres i tenim menys oportunitats, comparativament parlant, i aquesta és una tendència que no sembla pas que l’acció política —ni la sindical ni la dels partits d’esquerres— ajudi a revertir, ni tan sols a disminuir

Si no és una crisi n'és una altra, perquè el problema és de fons: la polarització de l’enriquiment, la no-distribució equitativa de guanys i pèrdues aboca a la pobresa, a la curta o a la llarga, la classe treballadora. Una pobresa que no és una qüestió només de salari sinó també de temps, de fet, l’explotació del temps ha estat un recurs recurrent perquè els treballadors i treballadores poguessin assolir o un salari suposadament digne o senzillament per poder viure i no només poder sobreviure.  

Des d’aquesta perspectiva la reivindicació de més salari i menys temps de treball és tan vella com segueix sent fonamental en la lluita de l'1 de Maig; però necessita moltes més veus per passar a ser central. No és el mateix reivindicar el salari i el dret al temps per separat que fer-ho junt, si més no per a la lluita obrera, i no tinc clar que es tingui consciència de la importància d’aquesta unió.  

Precisament el dia 1 de maig, Dia Internacional del Treball, s’hauria d’aprofitar per treure pit de la importància de ser capdavanters i capdavanteres en fer una Llei dels Usos del Temps integral que blindés nous drets laborals com es va fer quan es va adoptar —Espanya va ser el primer Estat a introduir-la—, la setmana laboral de 8 hores.