L'Aston Martin concebut sota la influència tècnica d' Adrian Newey ha iniciat la temporada amb sensacions clarament allunyades del que s'esperava. L'AMR26, cridat a representar un salt qualitatiu en l'ambició del projecte de Silverstone, s'ha mostrat des del principi com un monoplaça inconsistent, difícil d'equilibrar i molt lluny del ritme que marquen les escuderies de referència.
Les primeres impressions dins de l'equip han estat prudents en les formes, però el diagnòstic de fons és inequívoc: el cotxe no està en la posició competitiva que es projectava. La distància respecte als líders resulta evident i el marge de millora immediat sembla limitat per problemes estructurals que afecten diverses àrees del conjunt. Crida especialment l'atenció que el dèficit no es concentri en un únic element, sinó en la interacció entre sistemes clau.
Un desequilibri que neix en la integració mecànica
La base del problema apunta a la unitat de potència i a la seva integració global. Encara que públicament s'evita assenyalar responsabilitats directes, el rendiment del motor condiciona de manera decisiva el comportament de la resta del monoplaça. En la nova normativa, el propulsor no només ha d'entregar potència, sinó sostenir un règim de funcionament molt elevat per alimentar correctament els sistemes de recuperació energètica.
Quan el motor no opera en la seva finestra ideal, l'eficiència elèctrica es ressent. La generació d'energia depèn d'una coordinació constant entre el turbo, el generador cinètic i la gestió electrònica. Si un d'aquests elements no assoleix el seu rendiment òptim, la pèrdua es transmet en cadena al xassís i a l'aerodinàmica, reduint la capacitat d'acceleració i comprometent l'estabilitat en tracció.
En aquest sentit, l'AMR26 ha evidenciat una falta d'harmonia mecànica que impedeix extreure el potencial teòric del conjunt. El cotxe llisca més del desitjat, manca de precisió en fases crítiques de la corba i no ofereix la consistència necessària per plantar cara als equips punters. La bretxa amb els primers no és només qüestió de dècimes, sinó de concepte global encara per afinar.
La caixa de canvis, el punt més delicat
Tanmateix, l'element que concentra major atenció és la nova caixa de canvis desenvolupada íntegrament per Aston Martin. Es tracta de la primera transmissió dissenyada i fabricada en la seva pròpia factoria, un pas estratègic que implica assumir un repte tècnic de gran envergadura. La decisió suposa independència tecnològica, però també un període inevitable d'aprenentatge.
La normativa actual multiplica l'exigència sobre la transmissió. Les reduccions agressives per mantenir el motor a la zona alta de revolucions generen fortes càrregues mecàniques que han de ser gestionades amb absoluta precisió. Quan l'engranatge no és perfecte, el monoplaça reacciona amb brusquedat i perd estabilitat, afectant tant a l'equilibri dinàmic com a l'eficiència aerodinàmica.
El destacable en aquest cas és que la caixa de canvis no actua de forma aïllada: el seu funcionament influeix directament en la recuperació energètica, en l'entrega de potència i en la tracció a la sortida de corba. Si la transmissió no respon amb la suavitat requerida, tot el sistema entra en tensió. La falta de sincronia entre motor i caixa amplifica els problemes ja presents en el conjunt.
Aston Martin disposa de marge reglamentari per evolucionar aquest component al llarg de l'any, la qual cosa obre la porta a una correcció progressiva. No obstant això, l'arrencada deixa clar que l'AMR26 està molt lluny dels estàndards dels líders. El desafiament no és únicament recuperar temps per volta, sinó reconstruir la cohesió tècnica d'un projecte que, per ara, no ha trobat l'equilibri necessari per competir a la zona alta de la graella.