Fa una mica d'angúnia veure com els ideals que havien de servir per fer les societats més tolerants i democràtiques comencen a servir d'excusa per armar les noves formes d'autoritarisme. Una vegada les xarxes socials han trencat el monopoli de la informació, els Estats busquen nous pretextos per aïllar les veus subversives i mantenir el control sobre els discursos hegemònics.

En certs aspectes vivim una època daurada per a la llibertat d'expressió i de pensament. Les bones idees no havien estat mai tan fàcils de difondre, ni tan difícils de perseguir i de desacreditar. El pluralisme de valors, que havia estat idealitzat amb tant entusiasme pels polítics i els diaris dels països democràtics de finals del segle XX, difícilment hauria pogut somiar de trobar plataformes més fetes a mida que WordPress, Twitter o Facebook.

Tot i així, sembla que la llibertat d'expressió i de pensament estiguin morint d'èxit i que, a poc a poc, es vagin convertint en el gran enemic dels poders constituïts i dels sectors més irascibles de la societat. Com més ric és el debat a les xarxes, més s'empobreix la vida política dels països democràtics. A bona part d'Europa, els governs es van quedant sense una oposició política articulada, a mesura que els votants troben fonts d'informació alternatives per fiscalitzar l'acció dels seus representants i els relats dels periodistes.

Els delictes d'odi, que van néixer per protegir la memòria de l'holocaust i dels genocidis perpetrats durant el segle XX, han esdevingut una eina intimidatòria per disfressar, de moralina políticament correcta, la mateixa raó d'Estat que abans orquestrava guerres. La protecció de les minories, que és una obligació de tota democràcia, ha derivat cap a un victimisme generalitzat, que els governs gestionen al seu gust i conveniència, administrant les misèries de tothom a favor seu, amb el suport dels jutges.

Les notícies que arriben de la Xina, on els independentistes tibetans són processats per delictes d'odi ètnic, o de Rússia, on els opositors són empresonats per promoure manifestacions, cada vegada sonen menys llunyanes i estrambòtiques. És veritat que podria ser pitjor i que ens podríem sentir amenaçats com els blocaires de Blangladesh que són assassinats al carrer per fanàtics islamistes. Però el debat s'empobreix i degenera a una velocitat extraordinària, a mesura que es percep que les paraules resulten estèrils davant la força dels fets consumats.