L'aventura dels propers anys consistirà a lluitar per no abaixar el llistó enmig de l'allau de grisor que comença a penetrar en tots els racons del país. Com deia La Vanguardia amb el seu llenguatge queco habitual, aquest 2017 hem viscut perillosament. Era imprescindible posar al descobert que Catalunya és un país ocupat però la feina ens ha sortit caríssima. El país ha quedat atuït, traumatitzat. Tothom està de dol, tothom fa aquella cara d'haver vist un fantasma que produeix una defunció o un trencament. 

Suposo que arrossegàvem una herència massa feixuga per resoldre-ho tot de cop. Les energies que es van mobilitzar per celebrar el referèndum de l'1 d'octubre van donar un resultat diabòlic però previsible. No tan sols no hem segat cadenes. Ara que som conscients d'una forma tan clara i precisa que estem encadenats, costarà el doble d'esforç aconseguir la llibertat. Hem perdut una ocasió magnífica. La veritat només és un instrument i sense audàcia i creativitat torna la gent sorda i destructiva.

Per mantenir Catalunya dins d'Espanya, l'Estat ha degradat el periodisme, la justícia, la política i, finalment, la vida col·lectiva. Les paraules estan magrejades, els debats viciats per discursos negatius i silencis de covard. Els tribunals, els diaris i els partits es van ofegant en les seves ruminacions surrealistes. Si els presos polítics continuen predicant l'amor incondicional cap als espanyols cada vegada hi haurà menys catalans que es recordin del seu drama i que tinguin el valor d'estimar alguna cosa de debò.

Som en aquell punt de la història en què tot es descontrola i l'única cosa que pots fer és retirar-te a la posició d'observador per intentar descriure l'espectacle. La vulgaritat que les elits han exhibit els darrers anys es va filtrant avall, cap a unes classes populars cada cop més indefenses i exhaustes. De vegades, per no deixar-te asfixiar sota una muntanya d'excuses i mentides, cal lluitar per fer emergir una mica de veritat. Però la veritat també et posa davant de les teves limitacions i t'obliga a decidir si les acceptes o intentes superar-les.

Jo mateix potser m'hauré de rellegir el llibre que vaig escriure sobre Josep Pla per recordar com funciona l'exili interior, en un entorn difícil. En el darrer dietari que s'ha publicat de Pla, Fer-se totes les il·lusions possibles, l'escriptor confessa que, d'ençà de l'entrada dels nacionals a Catalunya, va evitar d'escoltar la ràdio i de llegir la premsa espanyola. La contaminació espiritual que Pla mirava d'evitar a través de l'aïllament comença a arribar també d'Europa. El continent sempre acaba patint els vicis i les contradiccions que empenyen Espanya cap a l'obscurantisme. 

Fa un parell o tres de mesos una amiga va insistir que li deixés llegir algunes notes d'un dietari irregular que porto en el mòbil. Tota sorpresa em va preguntar: 

—Però per què dius que et tornaràs a quedar sol, si la gent et fa cada dia més cas i ja ningú no et pren per boig? 

—Espera't unes setmanes —li vaig dir—. Només es fixen en la meitat de les coses que dic perquè en el fons m'utilitzen per dissimular la seva farsa.

Ella va alçar una cella, com volent dir: "T'estàs fent l'interessant". Jo vaig pensar: "Disfruta el moment, que no durarà". Hi ha una màgia macabra en el fet de veure com el món et deslliura de responsabilitats per les quals hauries donat tot el que calgués sense dubtar-ho. M'agradaria tenir la clau mestra de la desfilada salvatge que s'acosta, aquesta força multiplicadora de l'art que, en els períodes de tempesta i confusió, sap elevar les ànimes sensibles sense trencar-les. Però només tinc el full en blanc, un anecdotari força ric i una catifa cruixent de fulles mortes excel·lent per jeure i meditar. 

— I així que fem, ara? Quina estratègia tens?

— Cap ni una. Esperar tranquilament que la vida ompli el buit i que les impostures es continuïn degradant. Després d'una oportunitat tard o d'hora sempre en ve una altra.