Aquest dissabte, mentre sucava el xurro en la xocolata matinal, em vaig trobar un article de Pérez Andújar a El Periódico que parlava dels gronxadors de Barcelona. Tot i que tinc un mal record d'aquestes màquines d'enviar criatures innocents a l’hospital, vaig tenir una infantesa regalada i mai no em resisteixo a tornar-hi. 

Quan em vaig posar a llegir, tenia l'esperança que Andújar em transportaria a la prehistòria de la Play Station o que em donaria alguna idea sobre la situació dels parcs de la ciutat -segons la doctrina d'Ada Colau. De seguida, el meu interès per l’article va decaure. I no perquè Andújar hagi observat que els nens rics no es gronxen exactament igual que els nens pobres. 

Les obsessions són el caldo de cultiu de la literatura i cadascú ha de poder explotar les seves. El que em va destrempar va ser l'allau de cites. Per posar un exemple, a mi també m'agrada El gronxador de Fragonard. Però justament perquè trobo que el quadre capta amb tanta gràcia el sentiment de la felicitat em guardaria d’esmentar-lo com si fos un article del Black Friday.

El fet de trobar-me set figures de l'art universal amuntegades en un text de sis paràgrafs, em va fer pensar en la tendència que molts articulistes espanyols tenen de citar com si fossin energúmens. Ahir mateix, El Mundo publicava una Tribuna sobre la Postveritat que començava amb el diccionari d'Oxford i acabava amb Galileu.

Sense tanta artilleria, Antoni Puigverd tractava el mateix tema a La Vanguardia amb molta més profunditat. Quan estàs còmode amb el teu propi pensament, i amb la teva camisa, no necessites invocar el cànon occidental cada tres frases. 

Evidentment hom pot dedicar-se a citar per celebrar la tradició o per jugar-hi. Però la cita molt sovint només és un recurs per envernissar d’amor a la cultura, o fins i tot de saviesa, els complexes, el servilisme o la manca d’imaginació.

Néstor Luján, que era un citador professional, es va convertir en una broma d’ell mateix a copia d’abusar dels clàssics, per fugir de la censura. Justament perquè ja està tot dit, la gràcia que té escriure és que et permet intentar explicar les coses de la forma més eficaç i personal possible.

Quan no hi ha llibertat, la impostura cultural et protegeix, però de vegades el problema simplement és de coratge. Si t'exposes a pensar per tu mateix pot ser que travessis les línies establertes i que algú et ridiculitzi o et busqui les pessigolles.

Tornant a l’estimat Puigverd, l'exhibició d'erudició que fa en el seu darrer llibre també seria digne de servir d'exemple. Estic segur que la textura cadavèrica de l’obra, i l'acumulació de referències culturals, guarda relació amb els intents que l’autor fa per deixar ben clar que és un home més amansit i tot que Jordi Amat.

Els catalans abusen de la cita per dissoldre la seva identitat, i per reduir el perill d'entrar en conflicte amb l’Estat. En canvi, els espanyols tendeixen a citar per disfressar els seus orígens personals i els fonaments autoritaris del seu món amb el prestigi democràtic de la cultura Occidental.

D'aquesta manera, sota el paraigua de la cita abusiva i de la impostura cultural, es va forjant, a Barcelona i a Madrid, una magnifica aliança de columnistes de centre fatxa. En català, la impostura cultural acostuma a fer ferum de puritanisme montserratí i de capellanisme de postguerra, mentre que en castellà la indigestió llibresca s'amaneix amb una mica de ressaca i d'insolència d'extraradi.

I així anem escrivint entre tots la història d'Espanya, amb una gran moderació i equidistància. La viquipèdia sempre a mà:

"ROMÁN.- Que inventen ellos y nosotros nos aprovecharemos de sus invenciones. Pues confío y espero en que estarás convencido de que la luz eléctrica alumbra aquí tan bien como allí donde se inventó.

SABINO.- Acaso mejor."