La relació entre Rússia i la Xina fa anys que desperta recels a Occident, però també incomprensió. Entre discursos sobre una “amistat sense límits” i especulacions constants sobre una possible ruptura, Moscou i Pequín han construït una aliança que, sense ser formal, s’ha convertit en una peça central de l’equilibri geopolític mundial. La visita imminent de Vladímir Putin a Pequín, coincidint amb el 25è aniversari del Tractat de Bona Veïnatge i Cooperació entre els dos països, torna a posar el focus sobre una relació tan pragmàtica com desigual.

L’escena que van protagonitzar Xi Jinping i Putin a la plaça de Tiananmen el setembre passat resumeix bé el tipus de connexió que projecten. En una conversa informal, tots dos van especular sobre la possibilitat que els trasplantaments d’òrgans allarguin la vida humana fins als 150 anys. Més enllà de l’anècdota, el moment deixava entreveure la complicitat personal entre dos líders que acumulen dècades al poder i que comparteixen una mateixa mirada sobre l’ordre internacional.

Tanmateix, darrere la imatge d’igualtat hi ha una realitat molt més asimètrica. La Xina és avui el principal soci comercial de Rússia, mentre que Moscou representa només una petita part del comerç exterior xinès. Les sancions occidentals imposades arran de la invasió d’Ucraïna han accelerat aquesta dependència: Rússia necessita la tecnologia, els components industrials i el mercat xinès per sostenir tant la seva economia com la seva maquinària de guerra.

Pequín es posiciona sense humiliar el Kremlin

Pequín, en canvi, ha sabut aprofitar aquesta posició de força sense humiliar públicament el Kremlin. La Xina evita pressionar Rússia de manera oberta perquè és conscient que Putin continua governant una potència nuclear amb voluntat d’autonomia. Moscou no vol convertir-se en un soci subordinat, i ho recorda sovint amb gestos de reafirmació política i militar.

Malgrat aquesta desigualtat, la relació continua sent beneficiosa per a totes dues parts. Rússia aporta energia, recursos naturals i experiència militar. La Xina hi troba un proveïdor estratègic de petroli i gas en un context internacional cada cop més inestable. Projectes com el gasoducte Power of Siberia 2 simbolitzen aquesta interdependència creixent.

A diferència de les aliances militars tradicionals, la relació sino-russa es basa sobretot en la flexibilitat. Ni Moscou ni Pequín estan obligats a seguir cegament l’altre, i aquesta absència de compromisos rígids és precisament el que dona resistència a la seva entesa. També comparteixen un objectiu comú: limitar el pes dels Estats Units i qüestionar un ordre mundial dominat per Occident.

Això no significa que pensin igual en tot. Rússia aposta per una confrontació més directa amb Washington, mentre que la Xina manté una actitud molt més calculada i prudent. Pequín evita trencar ponts amb els Estats Units perquè continua necessitant estabilitat econòmica i marge diplomàtic.

Les diferències existeixen, però avui cap dels dos països té alternatives millors. Rússia necessita la Xina per sobreviure a l’aïllament occidental, i la Xina necessita Rússia com a soci estratègic davant un món cada cop més polaritzat. Per això, més que una amistat ideològica, la seva relació és una aliança de conveniència construïda sobre interessos compartits i necessitats mútues.