L’operació ordenada pel president dels Estats Units, Donald Trump, contra Veneçuela —amb atacs militars i la captura de l’aleshores president Nicolás Maduro— ha provocat una condemna immediata dels principals rivals estratègics de Washington. Xina, Rússia, Iran i Cuba han denunciat una violació de la sobirania veneçolana i del dret internacional. Però, més enllà del rebuig diplomàtic, l’episodi apunta a un canvi més profund: el retorn obert de la política de les grans potències.
“Entrem en una nova fase de competició entre grans poders”, assenyala Ryan C. Berg, del Center for Strategic and International Studies i recull la cadena CBS. El que fins fa poc semblava impensable —una acció militar directa dels EUA per alterar un règim hostil a l’hemisferi occidental— ha passat a formar part del catàleg d’opcions assumibles. El missatge implícit és clar: Washington està disposat a redefinir límits.
Els líders mundials estudien Trump
Per a la Xina, el cas veneçolà és especialment sensible. Pequín ha estat el principal suport econòmic de Caracas i el destí de la major part del seu petroli. Tot i que el cru veneçolà representa una fracció menor de les importacions xineses, la pèrdua d’aquest flux afecta un principi clau de la seva política exterior: protegir aliats estratègics mitjançant vincles econòmics, no militars. La resposta xinesa, previsiblement, serà diplomàtica i simbòlica, especialment a l’ONU, però també carregada de lectura estratègica.
En aquest sentit, Veneçuela pot esdevenir un precedent incòmode en altres escenaris, com Taiwan. L’ús de la força per part de Washington reforça, paradoxalment, l’argument de Pequín que les grans potències actuen quan els seus interessos vitals estan en joc, fins i tot al marge del consens internacional.
Els moviments de Rússia, l'Iran i Cuba
Rússia observa l’operació des d’una lògica similar. Moscou ha condemnat l’acció com a “desestabilitzadora”, però figures pròximes al Kremlin han reconegut la coherència de Trump a l’hora de defensar interessos nacionals. És una lectura que encaixa amb la narrativa russa sobre Ucraïna: les grans potències, segons aquesta visió, tenen dret a intervenir dins les seves esferes d’influència. No és casualitat que, històricament, Moscou hagi reforçat la seva presència diplomàtica a l’Amèrica Llatina abans d’escalar conflictes a Europa.
L'Iran, per la seva banda, interpreta l’episodi amb una doble inquietud. En plena onada de protestes internes, el règim veu com Trump vincula obertament repressió i possible intervenció. Alhora, una part de la població iraniana llegeix l’operació com un senyal que Washington pot passar de la pressió econòmica a l’acció directa, un factor que pot alterar el càlcul del poder a Teheran.
Cuba completa el quadre regional. L’illa, fortament dependent del petroli veneçolà, afronta un escenari crític si el nou equilibri a Caracas trenca aquest subministrament. Tot i això, els experts adverteixen que un eventual col·lapse del règim no implicaria necessàriament un gir proamericà, després de dècades d’antiimperialisme estructural. En conjunt, Veneçuela no és només un episodi llatinoamericà. És un senyal geopolític global: els Estats Units tornen a actuar com a potència disposada a imposar fets consumats. I la resta del món ja n’està prenent mesures.