Passat l’ensurt de la victòria del Brèxit en el referèndum de divendres, els líders de la Unió Europea tenen clar que si la Gran Bretanya ha de sortir de la UE el millor per a tots és fer-ho el més ràpid possible, una situació que, paradoxalment, contrasta amb la intenció dels líders euroescèptics britànics, que plantegen ara una sortida a càmera lenta.

Els ministres d'Afers Exteriors de França, Alemanya, Itàlia, Bèlgica, Països Baixos i Luxemburg -fundadors del que avui en dia és la UE- han instat aquest dissabte el Regne Unit a activar l'article 50 del Tractat de Lisboa per a la sortida ordenada del bloc "com més aviat millor", i per a dilluns vinent ja hi ha prevista una reunió al més alt nivell i amb la presència de la cancellera alemanya, Angela Merkel, el president francès, François Hollande, el primer ministre italià, Matteo Renzi, i el president del Consell Europeu, Donald Tusk, per tractar la qüestió.

De fet, la UE vol tancar l’afer en el mínim temps possible, sempre tenint en compte que el Tractat de Lisboa preveu un període de dos anys de negociacions que, a més, no començaran a comptar fins que Londres invoqui l’article 50 i demostri, de forma fefaent, la seva predisposició a deixar la institució europea.

Entre els arguments per accelerar la sortida hi ha les conseqüències que pugui tenir per a la resta d’estats europeus tenir dins la UE un país que no vol formar-ne part, però també la necessitat de resoldre la qüestió abans que l’euroescepticisme s’escampi per Europa. En aquest sentit, Hollande ja ha rebutjat la celebració d’un referèndum a França, una mena de ‘Frèxit’, que Marine Le Pen va demanar divendres de bon matí, un cop sabuts els resultats. Peticions similars s’han fet ja en altres territoris com Dinamarca i els Països Baixos i la intenció dels líders europeus és minimitzar al màxim aquests moviments i no donar ales a l’extrema dreta que hi ha al darrere.

Londres no té pressa

En canvi, per la part britànica sembla que no hi ha presses, i de fet, el mateix David Cameron ja va dir que faria un pas al costat a l’octubre per tal que fos el seu substitut l’encarregat de negociar la sortida, una decisió que des del continent s’ha vist com la prova que el mateix premier britànic no té pressa per activar l’article 50 i que, fins i tot, podria deixar aquest pas en mans del seu successor.

El mateix Partit Conservador ha de decidir primer qui serà l’encarregat de dur la batuta del Brèxit de la part britànica, tot i que un dels candidats amb més possibilitats és l’exalcalde de Londres Boris Johnson, abanderat del Brèxit i molt popular en aquests moments. En tot cas, com ha assegurat aquest dissabte el ministre de defensa, Michael Fallon, la negociació amb Brussel·les “durà el seu temps” i serà una tasca que haurà d’encarar el nou primer ministre, donant a entendre que no s’hi posaran fins a l’octubre.

Entremig, amb la lliura esterlina en caiguda lliure i el líder euroescèptic Nigel Farage reconeixent que no podia garantir que es fes realitat la promesa de dedicar a la salut pública els 350 milions de lliures que setmanalment es destinaven a la UE, Londres es troba també amb el fet que el món empresarial exigeix una negociació ràpida i clara per evitar al màxim el període d’incertesa. Per acabar-ho d’adobar, el laborisme veu qüestionat el lideratge de Jeremy Corbyn i el nacionalisme escocès es prepara per negociar directament amb Brussel·les i ja proposa un segon referèndum d’independència. I alhora l’alcalde de Londres reclama un seient en les negociacions amb Brussel·les.  

Tot plegat pinta un panorama que sobrepassa els discursos de l’UKIP, perquè un cop es va donar a conèixer el resultat del referèndum, el Brèxit va passar de ser una possibilitat que donava ales al populisme per convertir-se en un mandat que el govern britànic ha d’encarar amb urgència. Així li ho demanen des de la resta d’Europa.