Cap titular de portada: un túnel transoceànic entre Rússia i Alaska –anomenat amb ironia “Trump-Putin Tunnel”– ha passat en qüestió de dies d’una anècdota a una crossa propagandística amb pretensions geoestratègiques. La proposta, impulsada pel comissari especial rus Kirill Dmitriev just després d’una trucada entre Donald Trump i Vladímir Putin, prometia unir la Península de Txukotka amb Alaska mitjançant un túnel sota l’estret de Bering. Sorpresa, incredulitat i rialles han seguit la idea: per a molts, és una fantasia megalòmana; per als arquitectes de la narrativa política russa, una oportunitat per desviar l’atenció i vendre grandesa.
Dmitriev va afirmar que el projecte ja comptava amb un estudi de viabilitat de sis mesos i que la tecnologia moderna –esmentant directament la Boring Company d’Elon Musk– permetria completar l’obra per menys de 8.000 milions de dòlars i en menys de vuit anys. Declaracions com aquesta han alimentat titulars triomfalistes a la premsa estatal russa: “Us deixa sense alè!”, van dir alguns. La presentació pública, emmarcada en un relat de retrobament entre continents, pretén posar sobre la taula la imatge d’una cooperació Rússia–Estats Units que, en la pràctica, xoca amb la realitat política i geogràfica.
Regió pràcticament despoblada
Els crítics han assenyalat ràpidament les contradiccions. Quina necessitat real hi ha d’un túnel d’aquest tipus quan la regió està pràcticament despoblada i la infraestructura terrestre és inexistent. A més, el transport marítim és –segons experts– més barat i eficient per a aquestes rutes, mentre que la inversió i el manteniment d’un túnel polar serien titànics i poc rendibles. Així mateix, la premissa que l’obra facilitaria una integració de la Xina amb el comerç mundial sembla, com a mínim, forçada quan una simple mirada al mapa mostra rutes més directes i segures.
Tot i això, “despoblada” és un terme relatiu. A banda i banda de l’estret de Bering viuen comunitats indígenes com els inuits i els iupik a Alaska, o els txuktxis i evenks al costat rus. Són pobles amb arrels mil·lenàries que han après a sobreviure en un dels entorns més hostils del planeta, depenent de la caça, la pesca i els desplaçaments estacionals. Les seves connexions culturals travessen l’estret des de molt abans que existissin fronteres, i molts veuen amb perplexitat –i fins i tot amb recel– aquests projectes titànics concebuts des de Moscou o Pequín, tan allunyats de la seva realitat quotidiana. Per a ells, el túnel no representaria una nova oportunitat econòmica, sinó una amenaça ecològica i cultural sobre un territori que encara conserva una fràgil continuïtat amb el passat. Potser és aquí, en aquest contrast entre el buit geogràfic i la densitat humana del territori, on el projecte revela el seu veritable sentit: no unir continents, sinó construir un relat.
La proposta, no obstant això, no va quedar en un comunicat tancat. Dmitriev va organitzar un concurs creatiu per idear com seria la connexió, amb jurat i premis que incloïen viatges a l’Extrem Orient rus o a Alaska i la possibilitat de ser “els primers” a travessar el túnel, un premi que a hores d’ara és més simbòlic que real. La maniobra va servir per crear un espectacle mediàtic i implicar ciutadans en una narrativa de grans obres que recorda els mites soviètics d’un passat on la tecnologia i el projecte polític ho resolien tot.
No és la primera vegada que la idea d’un pont o túnel entre Rússia i Amèrica del Nord apareix en la imaginació col·lectiva: des de la literatura de principi del segle XX fins a novel·les de ciència-ficció soviètiques, el tema ha reaparegut com a metàfora d’ambició i utopia. Dmitriev mateix va justificar la proposta remuntant-se a ideals històrics, però la recepció actual –entre sorna i escepticisme– ha posat en relleu la diferència entre el somni i la factibilitat tècnica i econòmica.
Un instrument simbòlic?
La reacció internacional també va ser diversa. A la taula pública, Trump, preguntat per una periodista, va respondre “Interesting” i va demanar l’opinió del president Zelenski, una anècdota que la premsa russa va explotar per titular que Trump donava suport a la idea, mentre que una part de la narrativa occidental la va interpretar com a mera curiositat retòrica. Per la seva banda, observadors independents han vist en la proposta una estratègia propagandística: oferir una visió d’avenç i cooperació mentre la realitat diplomàtica i militar continua marcada per tensions i sancions.
En última instància, el “Trump-Putin Tunnel” funciona més com a instrument simbòlic que com a projecte d’infraestructura plausible. És una peça narrativa que combina megalomania, història literària i necessitat de propaganda, i que subratlla una constant: quan els líders fan banderes amb projectes titànics, sovint l’objectiu real és modelar percepcions, no construir ponts. I mentrestant, la geografia i l’economia continuen recordant-nos que no tots els somnis d’acer i formigó són, ni de bon tros, sostenibles.