On abans hi havia retrats de primeres dames, flors sota la llum tènue i un rastre d’història domèstica americana, ara només hi ha runa. El president Donald Trump ha ordenat enderrocar de l’Ala Est de la Casa Blanca per aixecar-hi un “enorme i gloriós saló de ball daurat”, una decisió que ha desfermat la indignació pública i un sentiment de pèrdua col·lectiva entre historiadors i antics treballadors de la residència presidencial.
➕ Trump revisa la història oficial de la Casa Blanca amb un relat ple de polèmica
Trump defensa que el nou espai serà “un monument a la grandesa d’Amèrica”, mentre el seu equip insisteix que no hi ha res d’estrany en voler “modernitzar” la Casa Blanca. “Tots els presidents han fet reformes. Això no és diferent”, ha afirmat la seva secretària de premsa, Karoline Leavitt. Però molts discrepen. L’autora i historiadora Kate Andersen Brower, experta en la història de la Casa Blanca, admet a la CNN, que és cert que cada mandatari ha deixat la seva empremta, però subratlla una diferència essencial: “Mai s’havia utilitzat una bola de demolició per enderrocar una ala sencera”.
Una part de la memòria col·lectiva nord-americana
L’Ala Est, sovint eclipsada per l’imponent Ala Oest i el despatx oval, tenia un valor simbòlic i íntim. Era “la casa dins la casa”: el domini de la primera dama. Des de la seva construcció el 1902 sota Theodore Roosevelt –inicialment com una entrada per a carruatges–, aquest espai va anar adquirint personalitat pròpia. Amb Franklin D. Roosevelt es va convertir en la seva forma moderna, ocultant sota terra un búnquer d’emergència, el Centre d’Operacions Presidencial, usat durant moments crítics com els atemptats de l’11-S.
Però més enllà de la política, l’Ala Est va ser escenari de moments d’una altra mena. Allà s’hi van celebrar aniversaris presidencials, projeccions de cinema –de High Noon amb Eisenhower a From Russia With Love amb Kennedy– i fins i tot festes de Nadal amb arbres vermells ideats per Melania Trump. El 2009, un fotògraf va captar Barack Obama jugant pel passadís amb el seu gos Bo, una imatge que ara es recorda amb melangia. “Era un espai ple de vida, d’històries petites, però humanes”, recorda Brower. “No només representava la presidència, sinó la part més quotidiana, més familiar del poder”.
Entre runes i daurats
Trump, que ha descrit l’antic edifici com “un espai molt petit, sense importància”, assegura que la nova estructura serà “més gran, més bonica i més americana que mai”. Fonts de la Casa Blanca afirmen que el projecte serà finançat íntegrament amb donacions privades. Però molts veuen en aquest gest una metàfora del seu estil de govern: grandiloqüent, provocador i sense nostàlgia. “El problema no és el saló, sinó el que es perd amb ell”, lamenta Brower. “El temps, la memòria i els símbols no es poden reconstruir amb or”.
Allà on Jackie Kennedy admirava el jardí dissenyat per l’arquitecte I. M. Pei, ara només hi ha ciment i promeses de marbre. Les flors han estat substituïdes per plànols, i el silenci dels turistes s’ha convertit en el soroll metàl·lic de les excavadores. Amb cada cop de pala, desapareix una part de la història nord-americana, una història feta no només de poder, sinó també de moments compartits, d’intimitat i de memòria. I potser, quan el nou saló daurat s’il·lumini per primera vegada, algú encara recordarà l’eco suau de les passes d’una primera dama caminant pels passadissos de l’Ala Est, ara perduda per sempre.