A finals del mes passat, Moscou va aturar les exportacions de gas a dos "països hostils" que es van negar a ser intimidats per pagar el gas en rubles: Bulgària i Polònia. En aquest context, els Balcans estan ara buscant proveïdors alternatius. I de moment, qui lidera ara la llista és l'Azerbaidjan. Però, hi ha dubtes. Podria fer front al repte? Bulgària diu que no espera talls de gas. Abans que comencés la guerra, el país va firmar un acord per importar 1.000 milions de metres cúbics per any (bcm) de gas de l'Azerbaidjan. Aquesta transferència es feia a través del Corredor Gas del Sud, una xarxa de gasoductes que creuen Turquia, i també a través de Grècia i un oleoducte existent, així com una segona connexió nova que s'acabarà de completar a finals d'aquest mateix any.

Però Sèrbia també espera amb candeletes el gas de l'Azerbaidjan per ajudar a substituir les importacions de gas rus, tot i que haurà d'esperar. Aquestes entregues també aniran a través de Bulgària a través d'una connexió finançada per la UE acordada l'any 2018; la construcció finalment va començar a principis d'aquest any i està programat que s'acabi el 2023.

Gas vs. gas natural liquat

La demanda de gas en tots dos països, segons Eurasianet, és relativament baixa: entre 3-3,5 bcm/any a Bulgària i al voltant de 2,7 bcm/any a Sèrbia. Però actualment, l'Azerbaidjan només pot entregar un màxim de 10 bcm/any als Balcans a través del SGC, que ja està operant a plena capacitat. La major part del volum del SGC, que continua a través de Grècia fins a Albània i creuant l'Adriàtic, està destinat a Itàlia i Europa Central, que també buscaran nous subministraments si Moscou compleix la seva amenaça de tancar les aixetes. 

Segons destaca el mateix portal, part d'aquesta demanda podria satisfer-se amb gas natural liquat (GNL), entregat amb vaixell, però clarament no tots podran obtenir tot el gas que necessiten. Precisament per això, es diu que es podria estar estudiant com optimitzar el sistema de canonades de SGC, per afegir 1 bcm/any de capacitat. I és que perquè l'Azerbaidjan comenci a satisfer aquesta demanda, serà necessari que diferents consorcis que posseeixen els camps del Caspi de l'Azerbaidjan, així com tres oleoductes que junts formen el SGC, realitzin les inversions de milers de milions necessàries per impulsar la producció i augmentar la capacitat dels oleoductes. Una tasca gens clara.

Una opció més barata

Però sembla que hi hauria encara una opció més barata perquè no requereix cap infraestructura nova. L'Azerbaidjan va concloure el mes de desembre un acord d'intercanvi de gas amb Turkmenistan. Sota aquest pla, l'Àsia Central ha començat a enviar 2 bcm/any de gas al nord-est de l'Iran. I és que l'Iran, envia una quantitat equivalent des del nord-oest a l'Azerbaidjan, fet que permet a Bakú satisfer la creixent demanda interna. Aquesta demanda es podria expandir fins a 6 bcm/any. No és un gran volum, però Eurasianet constata que serviria per satisfer la demanda en alguns estats dels Balcans. El més important és que tècnicament és més simple i potencialment més ràpid. 

 

Unsplash: Bakú, capital de l'Azerbaidjan / Unsplash