A Shimon Peres li agradava quedar-se una estona a la sala un cop acabades les rodes de premsa. Twitter i Facebook encara no existien i les notícies tenien un temps diferent. Un dia, a Brussel·les, després d’una cimera sobre el Pròxim Orient, una més de tantes a les que va assistir, vam veure com es quedava xerrant amb alguns periodistes gairebé a les fosques. Ell mateix havia demanat de tancar els llums. Érem al vell edifici del Breydel, on encara era possible aquest tipus de connivència entre un ministre israelià i l’encarregat de la sala.

Peres era un home que no pronunciava la R. Els israelians ho fan per una qüestió gairebé genètica, una mica com els toscans, que tampoc la pronuncien. Però la manca de R no li impedia la seva comprensió. Tenia la dicció clara en totes les llengües que parlava, que no eren poques, encara que en sentir-lo era fàcil reconèixer els trets de la llengua semítica que havia adoptat des dels 14 anys.

Com la majoria dels fundadors de l’Estat d’Israel, era fill de la Mitteleuropa, aquest espai que l’escriptor italià Claudio Magris ha definit i relatat meravellosament. Aquest país sense fronteres des d'Alemanya fins als Urals, on s'entrelligaven les comunitats de jueus asquenazites unes amb altres, sotmesos a continus pogroms i persecucions de tota mena. Aquells jueus centreeuropeus eren al bell mig de la cultura continental en totes les seves manifestacions. També eren al bell mig de la incomprensió, de la pobresa, de la solitud.

Shimon Peres amb Menahem Begin (1981). Foto: Herman Chanania

Peres era fill d’Europa i això explica les seves enormes contradiccions.  Admirat en gran part del món per la seva eloqüència, saviesa i dedicació a la pau, dins d'Israel no tenia la popularitat ni el carisma d'altres líders de la seva generació, herois militars com Isaac Rabin o Ariel Sharon, a l'ombra dels quals va passar bona part de la seva vida pública.

Pocs li recordaven a les cerimònies per la pau que ell era un fervent defensor del sistema de defensa israelià, armes nuclears incloses, i que ell mateix estava darrere la creació de la central nuclear de Dimona, un dels llocs més ben protegits del planeta, al mig del desert del Negev. Falcó i colom. Mà dura i mà estesa. Segurament així és com se’l pot descriure des de fora. Però Shimon Peres era més Giulio Andreotti que Nelson Mandela. Quan s’és capaç de sobreviure més de quaranta anys a la complexitat ferotge de la política israeliana, la bondat no és una qualitat rellevant ni tan sols ho és l’astúcia. Ho són més la cobdícia, l’ambició i el poder. De tot plegat ell en podia donar compte perquè va passar gairebé tota la seva llarga vida en l’aspre món de la política israeliana, servint com a ministre en dotze gabinets. Mai va reeixir en el seu intent de ser elegit primer ministre, tot i que va ocupar el càrrec tres vegades a través d'arranjaments polítics o de forma provisional. Va aconseguir ser president –càrrec més cerimonial que altra cosa– i al 2014 es va retirar de la política.

Era un polític pragmàtic i segurament per això defensava la pau amb els palestins. Una pau per sobreviure pactada amb qui fos.

Criat en un quibuts i protegit de David Ben-Gurion ­–el primer Primer Ministre d'Israel–, Peres era originari de la generació que va crear la nació jueva. No obstant això, durant anys va ser ridiculitzat als mèdia, on se’l comparava a un cavaller del vell món o se l’acusava d’excessiva sensibilitat, qualitats de dubtosa eficàcia en una terra tan estrident com la de Judea.

Era un home que havia abandonat un món per crear-ne un altre. Per a fer-ho cal ser un somniador. Era un polític pragmàtic i segurament per això defensava la pau amb els palestins. Una pau per sobreviure. La pau pactada amb qui fos. Amb els enemics, sobretot. Enemics amb els quals feia amistat. Fos com fos. Deia que per entendre els palestins calia veure les seves telenovel·les.

Amb Shimon Peres desapareix una manera de comprendre el món i d’entendre el sacrifici individual per uns ideals comuns. Un vell respectable, un home de paraula. Un astut i ambiciós polonès. Un filòsof. Pragmàtic, liberal i laborista. Fill polític de David Ben-Gurion i soci polític d’Ariel Sharon. Contradiccions i més contradiccions.

Peres és el testimoni directe d’un segle XX que se'n va poc a poc. Membre d’una generació de polítics amb principis morals. Una d’aquestes veus que cal escoltar encara que no sempre l’encertin. Veus que ara falten, testimonis vius del segle passat. Eren altres temps. Altres formes de fer política. Potser per això la desaparició dels seus protagonistes ens deixa més orfes.