A les 6.00 del matí del 7 d’octubre de 2023 -aquest dimarts fa dos anys-, comandaments de Hamàs i altres milícies palestines van llançar una ofensiva sense precedents contra el sud d’Israel, on van perpetrar una matança  que desencadenaria la destrucció total de la Franja de Gaza i es cobraria la vida de 67.000 vides palestines. Un dels escenaris més mortífers d’aquell 7-O va ser el festival electrònic Supernova, a tocar de la ciutat israeliana Re’im i a menys de sis kilòmetres de l’enclavament palestí.

Quan van aparèixer els primers projectils al cel, el DJ va aturar la música i milers de joves van intentar fugir cap a la carretera 232, on l’embús a la sortida es va convertir en una ratera convertida en un autèntic cementiri. Molts assistents es van amagar sota l’escenari, als lavabos o entre els arbres, d’altres van córrer a camp obert cap a l’est i d'altres es tiraven a terra i es feien els morts. Els terroristes, arribats amb motocicletes, camionetes i parapents motoritzats, van disparar contra vehicles, van llançar granades als refugis de carretera i van capturar centenars d'ostatges. L’exèrcit israelià situa el balanç del festival en 378 morts i 44 segrestats. A més, al conjunt dels atacs del 7 d’octubre, el recompte és d’uns 1.200 morts i 251 persones endutes cap a Gaza.

Però el conjunt d'atacs del 7-O portava al darrere una planificació metòdica, minuciosa i exhaustiva de molts mesos, els terroristes van llançar més de 2.000 coets des de Gaza cap a Israel per saturar les defenses i desviar l’atenció de la tanca fronterera. A les set del matí, milers de gazians la van travessar en diversos punts sense cap mena d'oposició, alguns a peu, altres amb parapents motoritzats o vehicles lleugers, posant en evidència la vulnerabilitat de la intel·ligència israeliana, suposadament la més eficaç del món i un país, també suposadament, impenetrable. Els comandaments de Hamàs van avançar uns sis quilòmetres fins al festival de música Supernova, on la celebració es va transformar en una de les massacres més grans de la història d’Israel. La confusió inicial, l’escassetat d’ordres clares i el focus militar posat al front nord van allargar hores la resposta efectiva per part d’Israel. Els terroristes van atacar totes les comunitats, pobles i ciutats que veien al seu pas i van avançar casa per casa mentre molts residents es refugiaven com podien, la gran majoria d’ells sense èxit. Aquell dia va acabar convertint-se en el dia més mortífer de la història d’Israel i va donar pas a una devastadora guerra a Gaza.

La guerra, els 67.000 morts i els ostatges

L’endemà, Israel va respondre amb una ofensiva a gran escala sobre Gaza. Dos anys després, la franja és pràcticament irreconeixible: ciutats senceres arrasades, hospitals enderrocats i gairebé tota la població desplaçada diverses vegades dins d’un territori petit i tancat. El Ministeri de Salut de Gaza xifra més de 67.000 morts i prop de 170.000 ferits, la gran majoria, més del 90%, civils. 

Un altre element que continua marcant la memòria del 7 d’octubre són els ostatges. Del total de 251 persones segrestades, intercanvis i operacions militars han permès recuperar-ne una part, però encara en queden prop de mig centenar. Es calcula que una vintena continuen amb vida, tot i que la informació és fragmentada i contradictòria. Les famílies d’aquests ostatges s’han convertit en una veu insistent i incòmoda per al govern israelià, que exigeixen acords i posen rostre humà a un drama que no s’ha tancat. Tot això sota el lema ‘Bring Them Home Now’.

Israel, dividit i sense victòria clara

El primer ministre Netanyahu havia fixat dos objectius des del començament: alliberar tots els ostatges i destruir Hamàs. Dos anys després, cap dels dos s’ha complert. L’exèrcit israelià afirma haver eliminat comandaments clau i milers de terroristes, però Hamàs continua operant de manera més descentralitzada i manté capacitat de combat irregular. La societat israeliana viu profundament dividida, ja que les famílies d’ostatges i molts sectors civils reclamen prioritzar un acord, mentre l’ala més dura del govern insisteix a mantenir la pressió militar i fins i tot obrir la porta a una annexió parcial de Gaza. 

Hamàs dos anys després

Tot i haver patit cops molt durs, Hamàs continua sent un actor actiu a Gaza. El moviment ja no té la mateixa estructura jeràrquica d’abans del 7 d’octubre, ja que la seva xarxa s’ha descentralitzat i opera en format de guerrilla. Això vol dir que els seus comandaments són més curts i fragments, però també més difícils de desmantellar. Segons fonts de seguretat, l’organització manté capacitat per coordinar emboscades, atacs puntuals i accions irregulars contra les tropes israelianes, fins i tot en zones que teòricament havien estat “netejades”. Militarment, el grup terrorista Hamàs ha perdut molts dirigents i infraestructures, però ha demostrat capacitat d’adaptació. Han reobert i reconstruïts els túnels destruïts per Israel, han obert noves formes d’aprovisionament i han fet créixer el seu reclutament, sobretot entre joves que han crescut sota la guerra. El suport material exterior és més limitat que abans, però encara existeixen xarxes regionals que li donen oxigen.

Políticament i socialment, el seu control sobre la Franja és molt més feble. Moltes famílies l’acusen d’haver provocat la catàstrofe actual i d’haver-se amagat mentre la població civil patia els bombardejos. Alhora, però, Hamàs continua capitalitzant el discurs de la “resistència” davant Israel. En zones desestructurades, bandes i clans locals han omplert el buit, creant una situació d’inestabilitat que juga al seu favor.

Què queda després de dos anys?

La guerra ha deixat un balanç ambigu. Israel ha infligit greus danys a Hamàs i ha deteriorat la seva capacitat de governar Gaza, però no ha aconseguit ni alliberar tots els ostatges ni eliminar l’organització. Hamàs, per la seva banda, no ha obtingut cap victòria militar decisiva, però ha sobreviscut i encara capitalitza el relat de la resistència. Mentrestant, la població civil de Gaza pateix una crisi humanitària sense precedents.

Aquest dilluns s’han iniciat les negociacions a Egipte sobre un pla nord-americà que combina alto el foc, alliberament dels ostatges i un futur govern de transició per a Gaza, amb una retirada progressiva de l’exèrcit israelià i un pla de reconstrucció internacional. Hamàs ha mostrat predisposició a acceptar-ne bona part, però el desarmament i l’abast de la retirada continuen sent els punts més difícils. El futur del conflicte, doncs, continua obert. El que sí que és clar és que, dos anys després del 7 d’octubre, cap de les parts pot parlar de victòria i 67.000 persones han perdut la vida.

Segueix ElNacional.cat a WhatsApp, hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!