Uns remolins oceànics ràpids i inestables, coneguts com a tempestes submarines, estarien fonent de manera agressiva les plataformes de gel de dos glacials essencials de l’Antàrtida, segons un estudi recent que alerta de possibles “implicacions de gran abast” per a l’augment del nivell del mar. Les investigacions se centren en els glacials Pine Island i Thwaites, aquest últim popularment anomenat “el Glacial del Judici Final” per les conseqüències que tindria un col·lapse total.
L’Antàrtida es pot imaginar com un puny amb un dit prim que s’allarga cap a Sud-amèrica: Pine Island se situa a la base d’aquest “dit”, i Thwaites, just al costat. Durant les darreres dècades, tots dos han experimentat un desglaç accelerat provocat per l’escalfament de les aigües oceàniques, especialment en el punt on el gel deixa el fons marí i comença a flotar, formant les plataformes de gel.
Com fon el gel l'oceà?
L’estudi, publicat a Nature Geosciences, és el primer que analitza de manera sistemàtica com l’oceà fon el gel en escales de temps molt curtes, d’hores o dies, i no de temporades o anys. “Estem observant l’oceà com si fos meteorologia marina de curt termini, una cosa poc habitual en estudis antàrtics”, va explicar Yoshihiro Nakayama, coautor i professor a Dartmouth College, segons recull la CNN.
Aquestes tempestes submarines, tècnicament anomenades submesoscales, són remolins que es formen quan masses d’aigua càlida i freda xoquen. Tot i que podrien evocar petits girs com els que es formen en remenar una tassa de cafè, al fons del mar poden arribar a tenir uns 10 quilòmetres de diàmetre. Igual que les tempestes atmosfèriques, neixen de contrastos tèrmics intensos i poden ser molt destructives.
Un cop generats a l’oceà obert, aquests remolins s’esmunyen sota les plataformes de gel. Allà, atrapats entre el fons marí i la base irregular del gel, agiten aigua més càlida procedent de profunditats majors, incrementant significativament el desglaç quan xoquen contra gel vulnerable.
L'estudi i els bucles: combinar models computacionals amb dades
Per estudiar-ne l’impacte, els científics van combinar models computacionals amb dades reals d’instruments oceànics. Van concloure que, juntament amb altres processos de curta durada, les tempestes submarines van causar fins al 20% del desglaç als dos glacials durant només nou mesos. Tot i que quantificar la contribució exacta és difícil per la seva naturalesa caòtica, els investigadors apunten que el seu efecte és molt més important del que es pensava.
Un dels resultats més preocupants és la identificació d’un bucle de retroalimentació positiva: les tempestes fonen gel; el gel fos allibera aigua freda i dolça; aquesta es barreja amb aigua més càlida i salada, creant més turbulència; i aquesta turbulència fon encara més gel. Segons l’autora Lia Siegelman, aquest mecanisme podria intensificar-se en un clima cada cop més càlid.
Les conseqüències potencials són enormes. Les plataformes de gel actuen com un tap que frena el flux dels glacials cap al mar. En el cas de Thwaites, només la seva desaparició contribuiria per si sola a més de 60 centímetres d’augment del nivell del mar. Però, en ser un “tap” essencial que conté gran part del gel interior de l’Antàrtida Occidental, un col·lapse complet podria acabar provocant fins a tres metres d’augment global.
Malgrat la gravetat, diversos experts no implicats en l’estudi alerten de les limitacions. L’Antàrtida és un dels llocs més inaccessibles del planeta, i les dades reals són escasses, fet que obliga a confiar molt en simulacions. Tot i així, coincideixen que aquests processos oceànics de petita escala són una peça clau per entendre millor el ritme real de pèrdua de gel. Segons paraules de Siegelman, que recull la CNN, “estudiar aquests fenòmens fins ara invisibles és el pròxim gran repte per comprendre el futur del nivell del mar”.