Qui diu que perdre una amistat no fa mal? Per què es parla tan poc d'una relació d'amistat trencada? Hi ha llibres que no només expliquen una història, sinó que treballen el llenguatge com si fos matèria viva. Pleibac, de Miren Amuriza, i traduït al català, s’inscriu en aquesta categoria: una novel·la que converteix la forma d’explicar en part essencial del que s’explica. El resultat és un relat intens sobre la ruptura d’una amistat adolescent, però també un exercici conscient de deformació i tensió del llenguatge.

La història gira al voltant de Jone i Polly, dues amigues inseparables durant la infància que, amb el pas del temps, acaben convertides en desconegudes. El que podria ser un relat lineal de pèrdua es transforma en un monòleg fragmentat, visceral i retroactiu, en què Jone s’adreça a Polly des d’una barreja d’enuig, nostàlgia i necessitat de reconstrucció. La memòria no apareix com a relat ordenat, sinó com una successió de cops emocionals, records i fissures.

Amuriza explicava en una entrevista a Orain que el punt de partida del llibre no va ser una trama, sinó el desig d’experimentar amb el llenguatge. Aquesta voluntat és clau per entendre la novel·la: l’autora parla d’un “idioma corroït per la ronya”, un registre treballat fins al límit per donar forma a una oralitat juvenil concreta. Aquesta decisió no és ornamental, sinó estructural: el llenguatge no descriu els personatges, sinó que els construeix.

Ambientada a l’Euskal Herria dels anys noranta i principis dels 2000, la novel·la desplega un univers reconeixible per a tota una generació: instituts, polígons, motels de carretera, referències televisives i musicals que funcionen com a teixit emocional compartit. Però Amuriza evita la nostàlgia fàcil. Tal com comenta a Orain, no es tracta de construir una adolescència edulcorada, sinó de retratar-la amb tota la seva intensitat, contradiccions i duresa.

Un dels elements més destacats del llibre és precisament la manera com tracta la ruptura d’una amistat. L’autora defensa que aquest és un terreny poc explorat literàriament, tot i que universal: tothom ha viscut, abans o després, el trencament d’un vincle important. En aquest sentit, Pleibac amplia el camp habitual de la narrativa emocional, que sovint s’ha centrat més en les relacions amoroses que no pas en les amistats perdudes.

La novel·la també es construeix des d’una tensió constant entre el local i l’universal. Amuriza insisteix que no escriu per representar una generació, sinó per partir d’un cas concret i precís. És justament aquesta concreció —una noia, un poble, un moment històric determinat— la que permet que el relat es projecti més enllà del seu context immediat. La universalitat, aquí, no és abstracta, sinó que emergeix del detall.

Des del punt de vista formal, la decisió d'"embrutar” el llenguatge és un dels grans encerts del llibre. L’autora defensa en l’entrevista a Orain una certa flexibilitat lèxica i una fidelitat a l’oralitat, amb formes adaptades al parlar real, mentre manté una sintaxi molt treballada. Aquest equilibri entre llibertat i control dona al text una energia pròpia, que oscil·la entre el pensament immediat i la construcció literària.

Pleibac és, en definitiva, una novel·la sobre el record, però sobretot sobre la impossibilitat de tancar del tot el passat. Una obra que explora com les amistats també poden ser espais de pèrdua, idealització i dolor, i que ho fa des d’una aposta formal valenta, conscient i radicalment contemporània.