Vladímir Putin no vol un acord. I el plaer d’observar com li preguen perquè n’accepti un és, per al president rus, part del joc. Les cinc hores de reunió entre el gendre de Donald Trump, Jared Kushner, l’enviat especial Steve Witkoff i el líder del Kremlin van deixar poc resultat públic, més enllà de la constatació que Moscou continua marcant el ritme. Per entendre per què, cal fer un pas enrere i mirar la guerra i la diplomàcia a través de la mirada de Putin.
El conflicte va començar amb un càlcul erroni monumental. Putin aspirava a una victòria ràpida que restaurés l’aurèola militar russa a Europa i aprofités el descrèdit nord-americà després de la retirada caòtica de l'Afganistan. Però la guerra llampec es va convertir en un estancament brutal, i fins i tot durant un temps Ucraïna, amb el suport dels Estats Units i l’OTAN, va semblar capaç d'empènyer enrere l’exèrcit rus.
Tot va començar a canviar quan Trump va tornar al poder. La seva simpatia vacil·lant –o admiració, segons alguns– envers Putin i la insistència que Ucraïna “no és la seva guerra” van enviar un senyal inequívoc al Kremlin: Washington ja no està disposat a sostenir indefinidament la defensa ucraïnesa. Per a Putin, aquest és un regal que no hagués imaginat: la superpotència que durant dècades ha frenat les seves ambicions ara suplica que accepti un acord.
Dins la ment de Vladímir Putin
El cap negociador de Putin, Iuri Uixakov, va sortir de les converses parlant d’un pla de 27 punts i quatre documents addicionals; un detall que semblava deliberadament dissenyat per incomodar Volodímir Zelenski, que feia només uns dies havia parlat d’un document de 20 punts. Aquesta maniobra reforça el missatge central del Kremlin: Moscou controla la informació i, per tant, controla el ritme.
Mentrestant, Ucraïna entra al quart any d’invasió i ha passat gairebé un any patint l’imprevisible estil diplomàtic de Trump, que oscil·la entre sancionar durament Rússia o insinuar concessions territorials. Aquest zig-zag erosiona la moral ucraïnesa i envia a Moscou el missatge que la paciència i la pressió acabaran donant fruits.
Putin, tot i no ser infal·lible –com va demostrar la revolta fallida de Wagner el 2023–, no afronta eleccions, ni escàndols de corrupció, ni opositors creïbles. Ha convertit l’economia russa en un engranatge de guerra i sap que mantenir el conflicte és, en molts sentits, la millor garantia per prolongar el seu mandat i el seu projecte de reconfiguració del poder global.
Putin, l'estrateg del temps
Així, quan l’equip de Trump proposa concessions, Putin les rebutja sense pressa. Té el temps a favor seu, una ofensiva militar lenta però constant i una Ucraïna esgotada per les pèrdues, les interrupcions d’energia i la davallada del suport occidental.
Zelenski, afeblit políticament i militarment, intenta mantenir un front unit entre europeus i nord-americans, però el calendari juga contra ell. Trump vol una pau ràpida, gairebé empresarial, com si negociés un acord immobiliari. Però Putin no busca comprar un immoble: està ocupant-lo per demostrar poder, encara que sigui reduint-lo a cendres.
En el fons, la guerra –i la sensació que està avançant– és el combustible que manté Putin en el poder. I veure els Estats Units demanant-li un acord és, per al líder rus, la culminació d’un somni geopolític. Tot això fa pensar que una pau real, estable i justa continua sent un horitzó llunyà per a Ucraïna.