Mentre el focus mediàtic internacional s’ha desplaçat cap a l’escalada amb l’Iran, la guerra d’Ucraïna continua lluny de qualsevol pausa. De fet, el conflicte ha entrat en una fase de desgast sostingut, cada cop més marcada per l’ús massiu de drons i atacs a distància que mantenen una pressió constant sobre el territori. Aquesta intensificació silenciosa, però persistent, evidencia que el front ucraïnès continua sent un escenari central, tot i haver perdut protagonisme en l’agenda global. En aquest context, la guerra entra també en una nova dimensió menys visible però igualment decisiva: la recerca de nous soldats. Amb el pas del temps i l’acumulació de baixes, el Kremlin ha anat ampliant el seu radi de reclutament. Sota el lideratge de Vladímir Putin, el focus s’ha desplaçat cap a un col·lectiu especialment sensible: els estudiants universitaris.
El cas d’un centre tecnològic a Novossibirsk il·lustra bé aquesta tendència. Quan reclutadors militars hi van acudir per captar operadors de drons, la resposta va ser molt més freda del que esperaven. La direcció del centre, visiblement frustrada, va retreure als alumnes la seva falta de disposició a allistar-se, arribant a acusar-los de por i manca de compromís amb el país. Aquest episodi no és aïllat. Segons diverses organitzacions i mitjans independents, com recull The Moscow Times, les campanyes de reclutament en universitats russes s’han intensificat des de principis d’any. La lògica és clara: davant la caiguda del nombre de voluntaris i unes pèrdues que s’acumulen, el sistema necessita noves vies per alimentar el front.
Objectiu: reclutar estudiants universitaris
Les universitats s’han convertit així en espais clau d’aquesta estratègia. Els estudiants són convocats a reunions amb representants de l’exèrcit, reben material promocional i són exposats a narratives que presenten el servei militar com una oportunitat. En alguns casos, però, aquesta promoció va més enllà de la simple informació i s’endinsa en terrenys més controvertits.
Diversos testimonis apunten que s’utilitzen formes de pressió indirecta, especialment contra alumnes amb dificultats acadèmiques. L’amenaça d’expulsió o la possibilitat de suspendre sancions acadèmiques a canvi de signar un contracte militar apareixen com a mecanismes recurrents. Així, el que es presenta com una decisió voluntària queda, en la pràctica, condicionada per factors externs.
Aquesta estratègia es complementa amb incentius econòmics i acadèmics. Algunes universitats ofereixen pagaments inicials d’uns 518 euros i salaris anuals que poden arribar als 71.079 euros (uns 81.700 dòlars), a més de permisos acadèmics i la possibilitat de reprendre els estudis posteriorment. En un context econòmic desigual, aquestes xifres poden resultar atractives per a molts joves.
Què amaguen aquestes promeses?
Tanmateix, rere aquestes promeses s’amaguen incerteses importants. Tot i que es parla de contractes d’un any i de tasques allunyades del front —com l’operació de drons—, experts legals i organitzacions de drets humans alerten que no hi ha garanties reals. Després de la mobilització parcial decretada el 2022, els contractes militars poden allargar-se indefinidament fins al final oficial del període de mobilització, que encara no s’ha tancat.
A més, tampoc es pot assegurar que els reclutes no acabin en zones de combat. Alguns estudiants han explicat que, després d’un primer contacte en què se’ls prometien funcions segures i localitzades, posteriorment han rebut instruccions per preparar-se per a desplegaments més arriscats.
Malgrat els esforços institucionals, la resposta dels estudiants sembla marcada per l’escepticisme. Segons diversos testimonis que assenyala The Moscow Times, la majoria percep aquestes campanyes amb desconfiança o fins i tot amb ironia. La por a les conseqüències reals del servei militar —inclosa la possibilitat de morir— pesa més que els incentius oferts.
Aquest distanciament també es reflecteix en l’actitud d’una part del professorat, que sovint opta per una posició prudent i evita implicar-se activament en la promoció del reclutament. En un context polític delicat, molts docents prefereixen mantenir-se al marge.
Una societat russa desgastada
El cas rus posa de manifest una realitat incòmoda: quan una guerra s’allarga, no només es combat al front, sinó també a l’interior de la societat. La necessitat de mantenir l’esforç bèl·lic acaba tensionant institucions que, en principi, haurien de quedar al marge, com el sistema educatiu.
En aquest sentit, el gir cap a les universitats no és només una qüestió logística, sinó també simbòlica. Reflecteix fins a quin punt el conflicte ha penetrat en la vida quotidiana i com l’Estat mobilitza tots els recursos disponibles per sostenir-lo.
La gran pregunta és fins quan aquest model serà sostenible. Si la desconfiança creix i els incentius deixen de compensar els riscos, el sistema podria trobar-se amb un límit difícil de superar. I és precisament en aquest punt on es mesura el veritable desgast d’una guerra que, més enllà del front, també es lliura dins de les aules.