A les portes d’un nou relleu a la Secretaria General de les Nacions Unides, una evidència incòmoda torna al centre del debat: en vuitanta anys d’història, cap dona no ha ocupat mai el càrrec més alt del sistema multilateral. No és una anècdota ni una casualitat estadística, sinó el reflex d’un desequilibri estructural que persisteix, fins i tot en una institució que proclama la igualtat com a principi fundacional.
L’informe Les dones en el multilateralisme, elaborat per l’organització GWL Voices, situa aquesta absència en el context d’una infrarepresentació més àmplia. De més de quaranta candidatures a la Secretaria General al llarg de vuit dècades, només vuit han estat femenines. Durant els primers seixanta anys de vida de l’ONU, ni tan sols es va considerar oficialment una dona. El primer precedent no va arribar fins al 2006, i el moment de màxima obertura, el 2016, quan set dones van competir pel càrrec, va acabar igualment amb l’elecció d’un home.
Aquest bloqueig contrasta amb la trajectòria de moltes dones en altres àmbits del multilateralisme. Segons el mateix informe, gairebé la meitat de les organitzacions internacionals analitzades estan avui liderades per una dona. La paritat, doncs, no és una utopia ni una excepció absoluta. Però el progrés s’atura just allà on el poder polític és més dens i més disputat.
Un procés opac que frena el canvi
La clau no és la manca de perfils qualificats. Figures com Helen Clark o Susana Malcorra, excandidata el 2016, ho expressen amb claredat: dones amb experiència, lideratge i credibilitat internacional fa dècades que hi són. El problema rau en els mecanismes de selecció i, sobretot, en el filtre final del Consell de Seguretat, on cinc països concentren el dret de veto. Un procés formalment multilateral, però pràcticament opac, que continua condicionant qualsevol candidatura, per molt suport que tingui fora de les sales tancades.
El debat no és només simbòlic, però el simbolisme importa. En un moment de crisi de confiança en el sistema internacional, l’elecció d’una dona enviaria un missatge de renovació real. No perquè les dones governin millor per definició, sinó perquè aportarien una ruptura amb una inèrcia que ja no es pot justificar. Com recorda Malcorra, la Carta de l’ONU parla de “nosaltres, els pobles”, no d’una meitat d’ells.
El biaix invisible que frena l’ascens de les dones a l’ONU
Els biaixos, a més, operen de manera subtil però persistent. Les dones candidates són sovint jutjades per atributs que rarament es qüestionen en els homes: si són massa dures o massa conciliadores, massa fortes o massa empàtiques. El mèrit es converteix així en un criteri flexible, aplicat amb barems diferents segons el gènere.
Les dades sobre representació diplomàtica confirmen aquest patró. Només una quarta part dels representants permanents davant l’ONU són dones, i desenes de països no n’han nomenat mai cap. La desigualtat augmenta en els òrgans de govern, on es decideixen prioritats i lideratges, i on la presència femenina amb prou feines supera el 30%.
La pregunta, arribats a aquest punt, ja no és si hi ha dones preparades per dirigir l’ONU. La pregunta és què impedeix que ho facin. I mentre aquesta resposta no canviï, la promesa d’igualtat del multilateralisme continuarà sent, també, una assignatura pendent.