Fes de jutge entre la portada de l’ABC i les de La Vanguardia, El Periódico i El País, aquestes últimes considerades com un sol bloc perquè a la foto principal s’hi veu la mateixa escena, editada de forma molt diferent. Al bloc dels tres diaris s’hi veu un pare —esmaperdut, la mirada absent i remota— que agafa la mà de la seva filla de 15 anys, morta sota la runa de casa seva. La mà és l’únic cosa que es veu de la noia, colgada entre un matalàs i una placa de ciment d’un pam o més de gruix —potser el sostre o un pany de paret—. Fa l’efecte que la noia dormia i la mort li va caure a sobre. La foto et deixa imaginar la resta. El pare, com tots els pares, ja hauria graduat la filla de metgessa o de mestra. L’hauria casat deu cops en el seu cap. Pensaria en una vellesa tranquil·la. Potser havia assajat uns noms pels néts i tot. Són portades veraces. Portades de mort.
La portada de l’ABC publica dues fotografies, gairebé mitja portada per cadascuna. En una, un pare rescata la seva filla entre els enderrocs. Deu tenir tres o quatre anys i mira al fotògraf espantada i sorpresa. Sembla mentida que s’hagi salvat. A l’altra foto, dos germans d’entre tres i sis anys, atrapats entre dues planxes de ciment o dues bigues, fiten la càmera amb els ulls carregats de por. També se n'han sortit. Són el futur del seu país. Els seus pares, com tots els pares, podran imaginar-los metges o mestres. Fantasiejar amb el seu casament deu, cent, mil cops, pensar que els tractaran bé quan siguin grans i que potser gaudiran dels néts. Són portades veraces. Portades de vida.
Llàstima El Mundo. Entre tanta malura, té al soterrani de portada una història de vida fenomenal. A Afrin, Síria, devastada pel terratrèmol i la guerra, han trobat la filla de l’Aafra, encara enganxada pel cordó umbilical a la seva mare, morta com la resta de la família. Un cosí se’n farà càrrec quan el nadó surti de l’hospital. El diari té la foto i la història, que és una metàfora massa bona per enterrar-la als baixos de la pàgina.
Per què la insistència en aplaudir les “portades de vida”? Doncs perquè les necessitem. Estem fets uns malfadats, aplanetats i malastrucs. Ho palesen diversos estudis. L'últim informe de Gallup sobre emocions globals (pdf) mostra un augment de la negativitat des de fa gairebé una dècada. El 2021 van declarar-se “preocupades” el 42% de les gairebé 127.000 persones enquestades a 122 països, “estressades” el 41% i “tristes” el 28%. A TikTok, la xarxa social d’èxit entre adolescents, s'ha posat de moda enregistrar-se plorant i compartint desamors. Un altre estudi, que ha analitzat 150.000 cançons en anglès, avisa: des de mitjans dels anys 60 augmenta l'ús de paraules lligades a experiències negatives. Més: psicòlegs de la Universitat de Cambridge han analitzat gairebé tres milions de publicacions de polítics i mitjans a Facebook i Twitter. Resultat: les que insulten o ridiculitzen als rivals ideològics són compartides fins al doble de vegades que qualsevol altra.
La tendència als mitjans de comunicació segueix una direcció similar: una anàlisi de 23 milions de titulars de 47 mitjans dels Estats Units va descobrir que, els darrers vint anys, sentiments com la ira, l’aflicció o la tristesa hi són significativament més presents cada any. No cal amagar ni dissimular que la vida és molt dura, que la naturalesa pot ser molt cruel —el terratrèmol de Turquia…— que la perversitat dels homes pot ser gran —la guerra d’Ucraïna…—. Però potser els mitjans hi podem fer alguna cosa més que rabejar-nos en el malestar, el neguit i el dolor. Aquest dimecres ho fa l’ABC.
