El príncep Harry i la seva esposa Meghan ja no es faran dir més altesa reial, renunciaran al Fons Sobirà que els atorga el Parlament britànic i retornaran prop de tres milions d’euros dels contribuents, esmerçats en la reforma de Frogmore Cottage, la seva residència prop del castell de Windsor. A canvi, queden alliberats de la majoria de les seves obligacions com a membres de la família reial, poden viure fora del Regne Unit i se’ls permet guanyar diners al sector privat.
Aquest és l’acord anunciat ahir per la corona britànica, que deixa a Ses Alteses Reials en la parella Harry i Meghan, persones reials a temps parcial. En senyal del que venia, la banda de música de la Guàrdia Escocesa del palau reial va interpretar en la funció d’ahir la seva versió de Get Lucky (Tingues sort), el hit de Daft Punk i Pharrell Williams, i It’s Not Unusual (No és estrany), un superèxit seixanter de Tom Jones, el Tigre de Gal·les. Hauria estat formidable que la Reina hagués ordenat afegir-hi Modern Love, de David Bowie (“No crec en l’amor modern”). Potser un altre dia.
És sensacional. Ni als guionistes de The Crown se’ls hi acudiria un capítol amb aquest argument, menys encara amb aquesta banda sonora.
Sap greu que els diaris de Madrid i Barcelona ho juguin poc i amb tan poca intenció a les portades. Tanta gràcia com els fa a tots la reinvenció que Helena Bonham-Carter fa de la princesa Margarida a la sèrie de Netflix i no li veuen la substància a la vita vissuta de Meghan i Harry? Deu ser que no creuen en l’amor modern, com Bowie.
El Periódico, La Razón i El Mundo fan un raconet a l’afer, però se’ls hi veu l’afany de menyscabar la reial parella, a més que s’equivoquen a pèl i a repèl: ni els “exclouen” ni han de “tornar tres milions”. Segurament és la distància, que és l’oblit, etcètera, o les poques ganes que el cas es traslladi a Espanya. Seria una idea.
Llàstima. La història és genial. Representa que és un conte de fades a l’inrevés. A les rondalles clàssiques, el príncep rescata a la plebea amb un petó, un fet d’armes o una decisió inesperada. En aquest cas de la vida real, és la burgesa qui s’endú a casa seva al més noble d’entre els nobles per bastir el seu futur familiar lluny de les obligacions dinàstiques, com una parella qualsevol de vilatans —en aquest cas de celebritats. És la història d’una emancipació, res que encaixi en els patrons mentals en què ¡Hola! ha emmotllat la informació sobre la reialesa i que els diaris han copiat i degradat.
Meghan Markle ha decidit allunyar-se del seu paper públic en lloc d’empassar-se l’embrutiment que li suposava, explica Zoe Williams a The Guardian. Així acaba amb el pretext de l’interès públic que justifica publicar les seves interioritats. També fa esclatar la relació dels mitjans de comunicació amb els membres de la casa reial, ostatges de la seva pròpia respectabilitat. Meghan ha dit que no, que prou.
Als diaris potser els fa de mal pair que ella —una dona reclosa a Vancouver, Canadà, des que va ser mare al maig passat— no faci de Lady Di. Al contrari, l’ha venjat amb el seu fill a la vora. Potser els cou que Meghan hagi derrotat als tabloides anglesos marxant de la vida pública en lloc de menjar-se educadament les merdes racistes i de tota mena que li llençaven amb l’excusa que era una persona pública pagada amb fons oficials, algú de qui els contribuents tenen dret a conèixer-ne la vida del dret i del revés. Aquest carbó s’ha acabat.
