Un espectacle coral protagonitzat per vint-i-una dones refugiades de Mariúpol, Kíiv, Irpín i Khàrkiv que canten contra la guerra de la mà de la directora polonesa Marta Górnicka arriba al Teatre Lliure sota el títol Mothers A Song for Wartime. El muntatge és un ritual sanador que parteix d'una shchedrivka, una cançó tradicional ucraïnesa precristiana que cantaven només dones i infants, i que envia un missatge de felicitat i de renaixement del món. Amb ella, s'hi barregen jocs infantils, cançons tradicionals, encanteris i declaracions polítiques. Les protagonistes són un grup de dones d'Ucraïna, Bielorússia i Polònia. Algunes van fugir de la guerra i d'altres de la persecució política. Són mares i filles, tenen entre 10 i 71 anys –cadascuna amb la seva experiència política única i una història vital diferent–, i s'aturen per parlar juntes a l'escenari.
"Històricament, el cor servia per celebrar la vida i el renaixement", ha explicat Górnicka durant la roda de premsa al Lliure. "En aquest espectacle, el que és més difícil és del que parlem, mirem l'horror de la guerra als ulls". I ha destacat que "la guerra fa dos anys que dura i hi veig una diferència enorme de com la veig jo, com la veuen elles, i com la veu Europa. Visc a 350 quilòmetres i no la visc de la mateixa manera, m'impressiona aquesta diferència", precisa. Górnicka constata que hi ha amor i esperança en el teatre. Veleriia Obodianska, participant en el cor destaca que "per a nosaltres és molt important, vam viure coses horroroses a Ucraïna i és un mètode de lluita". En aquest sentit, Svitlana Berestovska, també participant del cor, comentava que li havia servit com si fos teràpia.
"La idea és treballar amb les comunitats, creant comunitats entre persones que normalment, en les condicions normals, mai crearien una comunitat. Justament, en aquest projecte tenim a dones que han viscut bombardejos, que són les ucraïneses, tenim a dones que han viscut molts problemes per les seves conviccions polítiques, que són les bielorusses, i que també oficialment, en el discurs oficial polític, també són teòricament, haurien de ser enemistades amb les ucraïneses", destaca l'autora en una entrevista amb ElNacional.cat. "I a més a més, allí tenim a les poloneses, que els han obert les seves cases i els seus cors. Veiem com el somni de fer aquest tipus d'espectacles s'ha tornat realitat. Els assajos per a l'espectacle eren molt llargs perquè necessitàvem molt de temps per ajuntar-nos totes i trobar-nos en tots els sentits de la paraula".
La idea és treballar amb les comunitats
"Al principi traduíem el contingut, però hem intentat incloure totes les llengües", comenta. "Hem fet servir el polonès, l'ucraïnès i l'anglès, ha estat una mica una torre de Babel, però les nostres llengües també són molt semblants. No podem tenir una conversa normal, però les paraules sí que ens sonen", constata. "Cada vegada que fem l'espectacle hem tingut una trobada amb l'espectador molt emocional i molt intensa. Ens acollien de manera molt emocional", detalla.
El testimoni de les refugiades ucraïneses
"Tal com explico al meu monòleg, vinc d'Irpín. Vaig viure els primers cinc anys de la meva vida allà, després me'n vaig anar a viure a Kíiv. Igualment, anava a visitar la meva família", relata Veleriia Obodianska. Recordo el primer dia de la guerra, jo era a Kíiv, i em va trucar a la meva mare per dir-me que a Irpín estaria més segura. Tothom pensava que els russos no arribarien fins a Irpín. I va ser una època dificilíssima per a tots. El meu avi, no sabem, pensem que és per l'estrès que va viure, va deixar de menjar i de beure i va començar a morir a poc a poc. Vam deixar Irpín a l'últim moment, quan sortíem de la ciutat, encara teníem el camí al davant, però ja no teníem el camí enrere. Durant aquest viatge el meu avi va morir. En realitat no volia quedar-me a Polònia. Estava pensant, potser, emigrar al Canadà. Però quan em vaig trobar a Polònia per tramitar el visat vaig estar molt, molt ben acollida per una família que no em coneixia de res i em va donar una benvinguda tan càlida que vaig decidir quedar-me".
La meva mare em va trucar per dir-me que a Irpín estaria més segura
"Vaig néixer a Melitopol, que és una ciutat ucraïnesa que ara mateix està ocupada", diu Svitlana Berestovska. "Hi viu la meva mare, parlem per telèfon, però fa tres anys que no l'he vist. Visc a Kíiv des de fa 20 anys i allà s'ha quedat el meu marit. Tenim dos fills, els meus fills van presenciar els bombardejos, dormíem en un búnquer. Em vaig adonar que els nens vivien molt malament aquesta experiència, vaig decidir marxar i els meus amics de Polònia em van convidar perquè hi anés".
L'espectacle ha estat una teràpia per a les dues. "Quan una persona està en un país que no coneix, que no té absolutament res, no té diners, no té coses, no té res, està obligada a començar la vida des de zero. I per a mi, aquest espectacle va ser una connexió amb la vida", constata Obodianska. "Aquest espectacle és molt emocional i també m'ha ajudat a gestionar la ràbia que sento". I destaca que al seu monòleg fa servir una frase: "La guerra t'ensenya a estimar". "Perquè estic convençuda que només l'amor ens permet sobreviure. I és el que estem aprenent ara mateix. Estem aprenent com ajudar-nos els uns als altres, com funcionar dins d'un col·lectiu i com ser amor, a les nostres famílies i als nostres amics, perquè crec que aquesta és el nostre arma més potent". Berestovska afegeix que en l'espectacle "ha trobat noves amigues". A Polònia, comenta, va trobar feina molt ràpid. "No em puc queixar, tinc dos nens i he d'anar endavant". "L'espectacle en sí m'ha donat moltíssima força, m'ha donat la possibilitat de creació i la possibilitat de curar-me a través de la creació".
Vaig néixer a Melitopol, que és una ciutat ucraïnesa que ara mateix està ocupada
Obodianska insisteix que "quan vaig tornar a Irpín vaig veure moltíssimes cases completament destrossades i al mateix temps vaig veure a les persones que, juntament amb els veïns, hi posaven flors, feien jardins. I crec que això és la força humana i d'això també es parla al nostre espectacle".
Una gira europea per davant
Les veus de totes elles formen un Cor de Mares, inspirat en els cors femenins del segle VII aC, que els permet imaginar un món sense guerra. Parlen com a protagonistes de la guerra, comparteixen experiències individuals i intenten sanar les experiències viscudes a través de la comunitat. "En el passat, el cor havia de santificar la unitat de la vida i proporcionar un renaixement, una recuperació. Era la força oposada a l’aniquilació. El nostre espectacle s’inspira en aquesta força", explica Górnicka. La directora i cantant polonesa estava treballant a Berlín el dia que Rússia va envair Ucraïna, el febrer del 2022. En aquell moment, va decidir tornar a Polònia i col·laborar com a treballadora social amb l'Ukrainian Institute for Freedom Foundation, una organització pública independent sense afany de lucre amb seu a Varsòvia que treballa per a migrants d'Ucraïna, Txetxènia, Bielorússia i el Tadjikistan. Va ser allà on va coincidir amb grups de dones que fugien de la guerra d'Ucraïna i de l'opressió de la persecució política a Bielorússia, i va adonar-se que la creació d'un cor de dones era la millor eina que els podia oferir.
Després d'una primera lectura al Festival d'Avinyó del 2023, Mothers A Song for Wartime va estrenar-se el setembre del 2023 a Polònia i està fent gira per França, Alemanya, als Països Baixos i Suïssa. A Barcelona es podrà veure en dues úniques funcions els dies 27 i 28 de març.