Clark Olofsson, una de les figures més conegudes del crim organitzat a Suècia i protagonista indirecte del cas que va donar nom al famós síndrome d’Estocolm, ha mort a 78 anys en un hospital suec, segons ha confirmat la seva família aquest dijous als mitjans del país. Olofsson va passar més de la meitat de la seva vida entre reixes, condemnat per una llarga llista de delictes que incloïen intents d’assassinat, robatoris, maltractaments i tràfic de drogues. Tot i això, el seu nom ha quedat inevitablement lligat al conegut “drama de Norrmalmstorg”, un atracament a un banc d’Estocolm l’any 1973 durant el qual els ostatges van mostrar una sorprenent empatia amb els seus captors, un fenomen psicològic que des d’aleshores es coneix com el síndrome d’Estocolm.
El 23 d’agost de 1973, Jan Erik “Janne” Olsson va irrompre encaputxat i armat amb una metralleta i explosius a la sucursal del Kreditbank, situada a la plaça de Norrmalmstorg, al cor d’Estocolm. “Tireu-vos a terra, ara comença la festa”, va exclamar en anglès mentre disparava al sostre i prenia com a ostatges tres empleades del banc. Ràpidament, va fer arribar a la policia un seguit de demandes: tres milions de corones sueques, un vehicle per fugir i la garantia de poder abandonar el país sense ser detingut.
A més de diners i un mitjà de fugida, Olsson va reclamar que Clark Olofsson, aleshores un dels delinqüents més coneguts de Suècia i amb qui havia coincidit a la presó, fos traslladat des de la seva cel·la al banc. Les autoritats, pressionades per la tensió creixent del segrest, van accedir parcialment a les demandes i van portar Olofsson a l’interior de l’entitat. Allà, un altre empleat que s’havia amagat durant l’assalt va ser descobert i integrat al grup d’ostatges, traslladat amb la resta a la zona de seguretat.
Durant els sis dies de tancament al banc, ostatges i segrestadors van conviure en un clima cada cop més insòlit: jugaven a cartes, compartien confidències i van establir vincles tan estrets que els retinguts fins i tot van proposar, sense que fos acceptat, fugir amb els seus captors en cotxe. Asseguraven que confiaven en ells “de manera cega”. Quan finalment la policia va intervenir i va alliberar els ostatges en una operació sense ferits, aquests es van negar a sortir abans que els segrestadors, per por que patissin represàlies, i se’n van acomiadar amb abraçades.
El conegut com a “drama de Norrmalmstorg” va donar lloc al terme síndrome d’Estocolm, que descriu una reacció psicològica per la qual una víctima de segrest o retenció forçosa desenvolupa vincles de complicitat i afecte amb el seu captor. Aquesta resposta emocional es produeix sovint per una interpretació errònia: la manca de violència directa es percep com un gest d’humanitat. Segons dades de l'FBI, prop del 8% de les víctimes d’entre 4.700 casos de segrest i assetjament registrats a la seva base de dades presenten aquesta reacció, que continua generant interès i debat entre psicòlegs i criminòlegs.