La imatge de cases suspeses al buit, sostingudes precàriament per la falda d’un turó que s’enfonsa, és la fotografia més dura del mes a Sicília. A Niscemi, al centre de l’illa, una esllavissada de grans dimensions ha forçat l’evacuació de prop de 1.500 residents i ha deixat un territori que es desplaça dia a dia, metre a metre, cap a la plana que el separa del camp i del mar. La situació no és un esdeveniment aïllat, sinó l’acumulació de dècades de fragilitat geològica, urbanització mal planificada i, sobretot, l’impacte d’un clima que sembla trencar els patrons coneguts.
Els moviments de terres que han sacsejat aquest municipi de la província de Caltanissetta tenen una escala difícil d’imaginar per a qui no ha vist les imatges. L’àrea de risc es va estendre ràpidament fins als 25 km², amb un front de despreniment de més de 4 km de llargada, mentre les autoritats italianes mantenen la zona més immediata prohibida i continuen ampliant les àrees de perill. El risc es manté actiu i, fins i tot, homes del servei de protecció civil adverteixen que algunes famílies potser mai no podran tornar a les seves cases.
Precipitacions extremes i terreny saturat
Niscemi no és un lloc qualsevol. La seva història geològica i humana està marcada per aquesta fragilitat. Ja l’any 1997 es va produir un episodi de despreniment que va obligar centenars de persones a abandonar els seus habitatges. Però aquella advertència no va desplaçar del tot el problema: la ciutat i les infraestructures continuen recolzades sobre un terreny argilós i permeable, especialment susceptible a la saturació d’aigua després de pluges intenses.
Aquest gener de 2026, la situació ha tornat amb més força per la combinació de dos factors que s’han repetit amb freqüència en els últims anys: precipitacions extremes i terreny ja saturat pel pas de tempestes recents. Segons experts ambientals, els fenòmens meteorològics que abans es consideraven excepcionals –pluges torrencials en períodes curts de temps– s’estan repetint de manera més habitual, un signe que l’ecosistema i el clima estan en transformació. La crisi climàtica, advertida des de fa anys pels científics, es manifesta així no com un futur llunyà, sinó com una emergència present que empeny territoris fràgils més enllà dels seus límits.
Què explica la tragèdia?
Però no només la geologia i el clima expliquen aquesta tragèdia. La manera com s’ha consumit el sòl al sud d’Itàlia, i en altres regions similars d’Europa, ha potenciat la vulnerabilitat dels assentaments humans. El WWF Italia ha assenyalat que la crisi climàtica i el consum de sòl són ara la “nova normalitat”, i que la resposta governamental encara es mou en clau d’emergència, sense aturar ni revertir les causes fonamentals del problema.
Aquesta fragilitat territorial s’ha traslladat també al debat polític i urbanístic. Autoritats locals i nacionals es troben sota pressió per explicar per què no s’han implementat mesures preventives més fermes, especialment després de l’esdeveniment del 1997. Crítiques recents apunten a la manca de legislació clara sobre el consum de sòl i la poca inversió en adaptació climàtica i plans de mitigació del risc hidrològic. Per al WWF, cal aprovar una llei específica que reguli l’ús del territori i que prioritzi la seguretat de les comunitats sobre projectes d’inversió poc rellevants davant aquests riscos.
Per als habitants de Niscemi, la reconstrucció implicarà més que aixecar cases. Serà necessari repensar la manera com es viu i es construeix en un entorn cada vegada més exposat a condicions extremes. I per a Itàlia i per a altres països amb territori fràgil, la lliçó és clara: no n’hi ha prou amb reaccionar a cada desastre. Cal anticipar-se, protegir els sòls, restaurar ecosistemes i adaptar les infraestructures abans que la pròxima esllavissada o tempesta torni a posar comunitats senceres al límit.