El govern de la República d’Irlanda ha de convocar un referèndum d’unificació de l’illa abans de cinc anys. És la proposta del Sinn Féin, el partit de referència dels nacionalistes irlandesos d’esquerra, feta aquest dissabte a l’Ard Fheis, el seu congrés anual, celebrat a Derry sota el lema “Temps d’unitat”. “Que els hi quedi clar als governs irlandès i britànic. Aquesta dècada s’acabarà finalment la partició [de l’illa] i aconseguirem una nova Irlanda unida”, va clamar Mary Lou McDonald (foto), la presidenta del partit, davant la militància.

La proposta no és gaire concreta, però. El govern de la República ha de prendre la iniciativa i convocar a una discussió pública a tots els ciutadans de l’illa, els de la República i els del Nord, ara sota jurisdicció de la corona britànica. Aquest fòrum serviria per planificar “la transició cap a una Irlanda unida, que impliqui totes les persones, que organitzi la nostra economia i els nostres serveis públics”. El referèndum “s’ha de fer en els propers cinc anys”, ha insistit McDonald.

“Els dies de la partició s’acaben, el canvi està en l'aire, el Brexit ho ha canviat tot. Per primer cop, molta gent considera el seu futur dins una Irlanda unida. El govern irlandès i tots els que diuen que ara no és moment de parlar d’unitat s’equivoquen. Es farà un referèndum, tal com es recull als acords del Divendres Sant [que el 1998 van posar fi al terrorisme al Nord]. No es tracta de si es farà el referèndum, sinó de quan es farà”, ha afegit.

La influència del Brexit

La unificació de l’illa ha reaparegut amb força en l’horitzó polític a conseqüència del Brexit, atès que l’escull final per pactar les condicions de sortida de la Gran Bretanya de la UE ha estat, justament, la defensa fèrria de Brussel·les de la clàusula dels acords del Divendres Sant que obliga a que la frontera entre l’Eire i l’Ulster sigui “invisible”.

Els brexiters, doncs, s’han vist obligats a pactar un estatus especial per a Irlanda del Nord que, de fet, equival a la unificació duanera i fiscal de l’illa, gestionada pel govern de la República. La decisió de mantenir aquest estatus dependrà només de l’Assemblea d’Irlanda del Nord i per majoria simple.

Aquest acord ha agafat els unionistes irlandesos amb el pas canviat. Ho veuen com l’últim menyspreu. De fet, l’Ulster és més un problema que un avantatge per a Londres. No només és el penúltim residu d’un passat colonial que els hi fa massa soroll polític, sinó que la província és una càrrega econòmica feixuga.

A l’octubre, Boris Johnson, el primer ministre britànic, va acceptar l’acord amb Brussel·les sense lluitar-hi gaire. Sap que la majoria dels ciutadans de l’Ulster (com els d’Escòcia) no volen marxar de la UE i tampoc no el votaran mai, alhora que perdre la província no li farà cap mal electoral a Anglaterra ni a Gal·les. L’únic mal que va prendre va ser perdre el suport dels 10 escons del DUP, el partit unionista radical, a la Cambra dels Comuns. No li va fer ni fred ni calor, perquè ja no en depenia per tenir majoria.

Passar al davant

El Sinn Féin atia el vesper d’Irlanda del Nord amb molta intenció i oportunament. El seu càlcul és que hi pot sortir guanyant tant a la República —on és el tercer partit al Dáil (la cambra baixa)— com al Nord, on és el primer partit de l’Assemblea que haurà de decidir el futur d’aquest territori. Si Londres es desentén de l’Ulster o qualla allí aquesta percepció, el moviment per la unificació de l’illa pot afegir conversos entre els unionistes moderats i els indiferents.

Amb l’actual proporció de forces al Nord, aquests guanys serien prou per decantar el referèndum en favor de la unificació d’Irlanda, un segle després de la partició. El Sinn Féin calcula que s’enduria la majoria dels beneficis polítics de tot plegat, per davant dels seus rivals, els partits republicans tradicionals Fianna Fáil i Fine Gael, que no tenen tanta pressa en plantejar la unificació.