L’ascens de Mojtaba Khamenei al centre del poder a l’Iran ha reobert el debat sobre les fortunes ocultes de l’elit de la República Islàmica. Diverses investigacions periodístiques internacionals assenyalen que el nou líder hauria construït durant anys una extensa xarxa d’actius immobiliaris a Europa valorada en prop de 400 milions d’euros, una xifra que contrasta amb la imatge d’austeritat que el règim projecta oficialment.
Segons aquestes informacions, el patrimoni inclou mansions a Londres, hotels de luxe a Alemanya i complexos turístics a països com Espanya o Àustria. Molts d’aquests actius, però, no figuren directament a nom de Khamenei. En lloc d’això, apareixen registrats a través d’una intricada estructura de societats pantalla i intermediaris financers dissenyada per dificultar la identificació del beneficiari final.
Un entramat complex
Aquest entramat societari s’hauria construït durant més d’una dècada mitjançant empreses registrades en jurisdiccions amb poca transparència, com l’illa de Man o el paradís fiscal caribeny de Sant Cristòfol i Nevis. A la pràctica, això significa que una propietat a Londres o un hotel a Mallorca pot dependre d’una empresa europea que, al seu torn, està controlada per un fideïcomís en un territori offshore.
Els fluxos de capital haurien circulat per entitats financeres del Regne Unit, Suïssa, Liechtenstein i els Emirats Àrabs Units. D’acord amb les investigacions, bona part dels fons tindrien origen en el comerç internacional de petroli iranià, malgrat les sancions imposades pels Estats Units el 2019 contra figures pròximes al règim.
Una figura clau en aquest sistema és l’empresari iranià Ali Ansari, un magnat de la construcció que apareix repetidament en la documentació corporativa vinculada a aquestes inversions. Analistes i investigadors el consideren el principal intermediari del patrimoni immobiliari associat a Khamenei, tot i que ell ha negat qualsevol relació financera amb el líder iranià.
Ansari ha estat vinculat a grans projectes empresarials a l’Iran, com el gegantí centre comercial Iran Mall o l’antic Ayandeh Bank, que es va veure envoltat d’un escàndol després de col·lapsar amb fortes pèrdues i acusacions de préstecs irregulars. El govern britànic va decidir sancionar-lo l’octubre passat per presumptament haver facilitat activitats vinculades a l’elit militar iraniana, una decisió que ell ha anunciat que recorrerà.
Quins actius té a Europa?
Entre els actius identificats a Europa hi ha hotels de gamma alta a Frankfurt, un complex turístic d’esquí als Alps austríacs i el Steigenberger Golf & Spa Resort de Camp de Mar, a Mallorca. També figura el centre comercial Bero Oberhausen, a l’oest d’Alemanya. En conjunt, aquestes inversions reflecteixen una diversificació geogràfica que s’estén des del Mediterrani fins al centre d’Europa.
El focus de més atenció, però, es troba a Londres. Allà s’ha detectat una important concentració de propietats de luxe, incloent-hi diverses mansions a The Bishops Avenue —coneguda popularment com a “Billionaires’ Row”— i apartaments exclusius al barri de Kensington.
Dos d’aquests apartaments han despertat especial inquietud en cercles de seguretat britànics. Situats al carrer Palace Green, molt a prop de l’ambaixada d’Israel, els habitatges tindrien una línia directa de visió sobre el complex diplomàtic. Experts en seguretat adverteixen que una ubicació així podria facilitar tasques de vigilància, com l’observació de moviments del personal o la captació d’imatges i comunicacions.
Augmenta el malestar social
Més enllà del possible impacte en matèria de seguretat, el cas il·lustra les debilitats del sistema financer internacional a l’hora de rastrejar la propietat real dels actius. Les múltiples capes d’empreses i intermediaris poden permetre que capitals procedents de països sancionats acabin transformats en propietats de luxe al cor d’Europa.
A l’Iran, mentrestant, la revelació d’aquestes fortunes alimenta el malestar social i reforça un terme cada cop més utilitzat en el debat públic: aghazadeh, una paraula que designa els fills de les elits polítiques que acumulen riquesa gràcies a les seves connexions amb el poder. En un context de crisi econòmica i tensions internes, aquesta paradoxa continua erosionant la credibilitat del discurs oficial del règim.