Què és Hamàs? La resposta depèn sovint de qui la dona. Per a uns és una organització terrorista. Per a d’altres, un actor polític arrelat en la resistència palestina. Entre aquestes dues mirades, el llibre Hamás, Auge y pacificación de la resistencia palestina (Capitán Swing, 2026), del politòleg Tareq Baconi, proposa una tercera via: entendre el moviment en el seu context històric, polític i territorial, lluny de les categories fixes amb què sovint s’explica el conflicte.
Tal com defensa Baconi en una entrevista a El Salto Diario, el punt de partida del seu treball és qüestionar la idea que Hamàs pugui ser reduït a una etiqueta única i immutable. L’autor descriu el moviment com una organització que neix de les reivindicacions nacionalistes palestines i que, amb el pas del temps, evoluciona des d’una estructura de resistència armada marginal cap a una forma de govern dins de la Franja de Gaza.
El llibre es construeix a partir d’entrevistes amb dirigents del moviment i de l’anàlisi de documents interns i publicacions pròpies de Hamàs. Aquesta aproximació permet, segons Baconi, entendre el moviment “en els seus propis termes”, tal com explica també en una conversa amb WRMEA, on subratlla la importància d’analitzar-lo dins d’una lectura del conflicte com a qüestió de seguretat, i no només política o estructural.
Punts de tensió entre resistència i govern
Un dels punts centrals de l’obra és la tensió entre resistència i govern. Hamàs, que arriba al poder a Gaza després d’un llarg procés polític i electoral, es troba gestionant una realitat marcada pel bloqueig, la fragmentació territorial i una pressió militar constant. En aquest context, Baconi argumenta —en declaracions recollides per Jacobin— que la transformació del moviment no es pot entendre sense tenir en compte el sistema d’ocupació i control que condiciona totes les opcions polítiques palestines.
El llibre també posa sobre la taula una idea incòmoda: la possibilitat que l’estratègia de lluita armada com a via principal d’alliberament hagi arribat a un punt de bloqueig. Segons l’autor, aquesta aposta no ha aconseguit trencar l’estructura d’ocupació israeliana, sinó que ha contribuït a reforçar una dinàmica de contenció sobre Gaza que limita la capacitat de decisió política palestina.
En aquest sentit, Baconi descriu una paradoxa que travessa tot el conflicte. Tal com explica a El Salto Diario, la gestió del conflicte en lloc de la seva resolució ha permès una situació de bloqueig prolongat, en què la població civil palestina es converteix en la principal víctima d’un sistema de càstig col·lectiu i d’una violència recurrent.
Més enllà de les etiquetes, el llibre intenta situar Hamàs dins d’una història més àmplia de resistència, ocupació i governança fragmentada. No es tracta, segons l’autor, de justificar les seves accions, sinó d’entendre com i per què un moviment d’aquest tipus ha pogut consolidar-se en un territori com Gaza.
La proposta de Baconi, en definitiva, incomoda perquè obliga a sortir dels relats simplificats. Entre la condemna absoluta i la legitimació acrítica, el seu treball obre un espai per a la complexitat en un debat sovint polaritzat. I en un conflicte tan carregat de narratives enfrontades, entendre aquesta complexitat pot ser, també, una forma de rigor periodístic.