La guerra d’Israel contra l’Iran s’ha consolidat com un conflicte de llarg recorregut amb implicacions que van molt més enllà del camp de batalla immediat. Lluny de representar un punt d’inflexió definitiu, l’ofensiva conjunta amb els Estats Units ha ampliat l’abast de l’enfrontament i ha reforçat una dinàmica de confrontació constant a la regió.

La implicació directa de Washington ha permès a Israel intensificar les seves operacions i coordinar objectius militars amb més precisió. Aquesta cooperació ha obert noves vies d’atac contra infraestructures iranianes, en el marc d’una estratègia orientada a reduir les capacitats militars i nuclears de Teheran. Tot i això, els resultats no han comportat una resolució clara del conflicte.

Els diversos fronts d'Israel

Mentre es planteja un possible tancament de l’ofensiva contra l’Iran, Israel continua desplegant forces en diversos fronts. Les tropes mantenen presència a Gaza i Síria, i el govern ha ordenat l’establiment d’una àmplia zona de seguretat al sud del Líban, amb l’objectiu de contenir Hezbollah, aliat clau de l’Iran. Aquesta política implica el control de territori fora de les seves fronteres i restriccions al retorn de centenars de milers de civils desplaçats.

Les xifres de víctimes reflecteixen la intensitat del conflicte: més de 1.200 morts al Líban i prop de 2.000 a l’Iran des de l’inici de l’ofensiva conjunta amb els Estats Units. Malgrat aquest impacte, l’estructura de poder iraniana es manté intacta, i el país continua disposant de capacitats militars rellevants, incloent-hi reserves d’urani enriquit.

Noves polítiques de seguretat?

Aquest escenari s’inscriu en un canvi profund en la doctrina de seguretat israeliana després dels atacs de Hamàs del 7 d’octubre de 2023. Israel ha passat d’una estratègia de contenció a una de caràcter preventiu, basada a avançar-se a possibles amenaces. Això s’ha traduït en la creació de “zones tampó” a Gaza, Síria i el Líban, concebudes com a franges de seguretat sota control militar.

Tot i que aquest enfocament ofereix marge operatiu i temps, també genera debat intern. D’una banda, hi ha qui considera aquestes zones com una eina temporal de seguretat; de l’altra, sectors polítics les veuen com un pas cap a una presència permanent o fins i tot una expansió territorial. Aquesta divisió reflecteix la manca de consens sobre l’estratègia a llarg termini.

En paral·lel, la promesa que l’ofensiva contra l’Iran conduiria a més estabilitat regional o a noves aliances no s’ha materialitzat. Al contrari, diversos països àrabs observen amb recel l’actuació d’Israel, preocupats per la seva imprevisibilitat i per la possibilitat que el conflicte s’estengui encara més.

A escala interna, la guerra també passa factura. El model de servei militar obligatori implica una mobilització constant de reservistes, mentre que l’esforç econòmic s’ha disparat amb un pressupost de defensa que supera els 45.000 milions de dòlars. Tot i que el suport inicial a la guerra era molt elevat, aquest ha començat a erosionar-se amb el pas dels mesos.

Amb diversos fronts oberts i sense una sortida política clara, el conflicte amb l’Iran exemplifica els límits de l’estratègia actual. La superioritat militar pot permetre guanyar batalles i ampliar el control territorial, però no ha aconseguit transformar aquestes victòries en una pau estable.

En aquest context, la guerra esdevé cada cop més estructural que puntual. I el que havia de ser una resposta a amenaces existencials es perfila, per a molts israelians, com una nova realitat marcada per la continuïtat del conflicte.