França afronta una nova onada de malestar social que va molt més enllà dels aldarulls i els tocs de queda parcials decretats després d’un cap de setmana de violència. Les protestes, que van començar amb reivindicacions estudiantils i han incorporat sindicats, treballadors, jubilats i sectors vinculats als Armilles Grogues, reflecteixen una acumulació de frustracions econòmiques i polítiques. El govern d’Emmanuel Macron es troba sota pressió per restablir l’ordre, però també per respondre a unes demandes que qüestionen la capacitat de l’Estat per garantir el benestar.
Una economia que perd embranzida
Les dades ajuden a entendre el descontentament. Segons l’Institut Nacional d’Estadística i d’Estudis Econòmics (INSEE), l’atur va arribar al 8,3% el segon trimestre del 2026, el nivell més alt des del 2020, si s’exclouen els efectes de la pandèmia. Alhora, Le Monde ha advertit que el poder adquisitiu de les famílies ha entrat en una fase de retrocés: després de caure el 0,7% el 2025, podria registrar una davallada similar el 2026. La pujada dels preus, especialment de l’energia, i uns salaris que no han recuperat el terreny perdut alimenten la sensació que treballar ja no garanteix mantenir el nivell de vida.
La situació fiscal limita la resposta del govern. França arrossega un dèficit elevat i un deute públic pròxim al 120% del PIB, fet que restringeix la capacitat de finançar noves ajudes o reforçar els serveis públics sense agreujar els comptes de l’Estat. La necessitat de contenir la despesa entra així en conflicte amb les demandes de més inversió en educació, sanitat i protecció social.
Què reclamen els manifestants?
El moviment estudiantil denuncia la manca de professorat, el deteriorament dels centres educatius i les dificultats d’accés a la universitat a través de Parcoursup, el sistema d’admissió a l’ensenyament superior. Segons Le Monde, estudiants i alumnes de secundària han presentat un paquet de deu mesures urgents per reclamar millors condicions educatives i més recursos.
A aquestes demandes s’hi han sumat les queixes pel cost de la vida, el preu dels carburants i la pèrdua de poder adquisitiu. La convergència amb sectors sindicals i amb part del moviment dels Armilles Grogues recorda que el malestar francès no és nou: el 2018, la protesta contra els impostos als carburants ja va esdevenir una revolta més àmplia contra les desigualtats i la percepció d’abandonament de les zones perifèriques.
La violència, els saquejos i els atacs contra edificis públics, però, no representen necessàriament el conjunt dels manifestants. El govern atribueix part dels incidents a grups radicals i delinqüents, mentre que els crítics alerten que centrar la resposta exclusivament en la seguretat deixa sense resoldre les causes socials de les protestes.
França i Alemanya, dos models sota pressió
El malestar francès coincideix amb les dificultats de l’altra gran potència econòmica europea. Alemanya, molt dependent de la indústria i les exportacions, ha patit l’encariment de l’energia, la competència xinesa i la incertesa comercial amb els Estats Units. Tot i que Berlín preveu una recuperació del PIB de l’1,3% el 2026, segons les projeccions oficials de la tardor, l’activitat industrial i les exportacions continuen sent vulnerables.
Les dificultats, però, no són idèntiques. França pateix especialment el pes del deute públic, la feblesa del consum i la paràlisi política; Alemanya, les dificultats per adaptar el seu model industrial i exportador. La desacceleració de totes dues economies afegeix pressió al conjunt europeu.
Amb les eleccions presidencials franceses del 2027 a l’horitzó, la crisi també té conseqüències polítiques. La incapacitat de donar una resposta convincent al malestar pot afavorir les forces que prometen una ruptura amb l’actual sistema. Macron es troba així davant d’un doble repte: recuperar el control dels carrers i reconstruir la confiança d’una ciutadania que reclama resultats concrets sobre el cost de la vida, l’educació i els serveis públics.