L'esperança és l'últim que es perd, però davant un desastre natural com el terratrèmol que va sacsejar Turquia, Síria i el Kurdistan la setmana passada, la tràgica realitat s'acaba imposant tard o d'hora. Al llarg dels darrers 7 dies, els serveis d'emergència han protagonitzat el que molts han titllat de "rescats miraculosos". Certament, i a mesura que passen les hores, costa d'imaginar com alguns dels supervivents han aconseguit mantenir-se en vida en unes condicions tan extremes. I és que, precisament, els experts calculen que les esperances de trobar més supervivents s'esgoten passats 7 dies del principal esdeveniment. Així ho ha explicat a Efe l'infermer del Sistema d'Emergències Mèdiques (SEM) de Catalunya, expert en assistència de víctimes atrapades i en supervivència, Ramón Pedrosa Cebador.

Què és la síndrome d'aixafament?

Doncs segons el coordinador de pràctiques del Màster d'Urgències i Emergències Sanitàries de la Universitat Internacional de Catalunya (UIC), moltes de les víctimes rescatades d'entre els enderrocs a Turquia i Síria pateixen aquesta síndrome. "El 'crash syndrome', o síndrome d'aixafament, es dona quan una persona queda confinada o soterrada i, a les quatre o sis hores d'estar-ho, l'organisme comença a alliberar toxines, com hemoglobina o potassi, que poden resultar nocives i derivar en lesions metabòliques, com insuficiència renal o fallades respiratòries, i estrès posttraumàtic", detalla l'especialista en assistència inicial a víctimes de la síndrome. L'afectació d'aquesta patologia és major en "edats extremes", és a dir, en edats avançades o pediàtriques, i en persones amb patologies prèvies, com cardiopaties o problemes respiratoris, ja que "els mecanismes de compensació en tots dos casos no són els mateixos que els d'un adult sa, per la qual cosa els poden quedar seqüeles més importants", afirma.

La resposta dels equips de rescat als supervivents

Davant catàstrofes de la magnitud del terratrèmol de Turquia i Síria, assegura Pedrosa, "són essencials els primers auxilis sanitaris", i per dur-los a terme "no fa falta ser metge ni infermer, perquè consisteixen a tenir un primer contacte amb la víctima, tranquil·litzar-la i preguntar-li per les seves pors i inquietuds", segons l'infermer. A més dels traumatismes, la síndrome d'aixafament deixa seqüeles psicològiques, per la qual cosa, segons l'expert, és necessari que es desplacin al lloc dels fets equips de psicòlegs d'emergència. que tracten l'estrès posttraumàtic dels afectats, que "segueixen un procés de recuperació similar al de soldats o víctimes de guerra".  "El primer pas en l'assistència a persones atrapades ha de ser identificar-les com a rescatables. Després, s'avalua la prioritat de tractament, que consisteix a assignar una etiqueta a la víctima amb el color que correspongui a la prioritat amb què es considera que ha de ser tractada", precisa Pedrosa. A les víctimes que presenten lesions incompatibles amb la vida se'ls assigna una etiqueta negra; a les víctimes amb lesions de risc imminent de mort, "prioritàries a ser tractades", una vermella; i les grogues i les verdes són, respectivament, per "les que el seu tractament pot demorar-se i les que presenten lesions lleus", explica l'infermer.

Com es tracta un supervivent?

Les "mesures salvadores" arriben després d'aquesta classificació i consisteixen a "administrar oxigen, controlar la hipotèrmia i, com a molt, administrar líquids endovenosos per rehidratar el pacient", que, una vegada rescatat, és traslladat a un hospital de campanya on "el triatge ja no és bàsic, sinó avançat, i determina quin tipus de tractament ha de seguir". "Es diu que les persones poden estar un dia sense beure i una setmana sense menjar, però la probabilitat de trobar les víctimes soterrades amb vida disminueix notablement a partir de les 72 hores, encara que les Nacions Unides argumenten que factors com l'accés a hidratació de la persona soterrada o el material de la construcció dels habitatges poden prolongar el període fins als cinc o set dies", subratlla l'especialista.