Malgrat que atreu cada vegada més turisme, les illes Fèroe són una regió desconeguda en el panorama europeu. Cometrem un error ofensiu per a ells si diem que "som a Dinamarca", malgrat que pertanyen a aquest país com a nació autònoma amb un gran nivell d'autogovern. Quin és l'origen d'aquesta relació entre les illes Fèroe i Dinamarca? Més important encara, quins motius tenen per a la consulta d'aquest 25 d'abril, data en que decidiran si volen tenir una Constitució pròpia? Significa el camí cap a la independència?
Un podria pensar que l'època actual de pau relativa i calma geopolítica a Europa ha existit des de sempre. Res més allunyat de la realitat. Abans i durant les guerres mundials, el panorama geopolític europeu —en general, del món sencer— canviava a cada pestanyeig, amb aliances de poca durada, invasions, conquestes de països via matrimonis concertats i Corones que unien les seves forces per convertir-se en un actor amb més presència al panorama internacional.
Bandera de les illes Fèroe (Reddit)
S'acosta més a la realitat que aquesta situació donava lloc a actors amb posicions més avantatjoses que d'altres. El nord d'Europa és conegut per les bones relacions entre ells, aquest llaç gairebé de germandat que els uneix. No podem oblidar, però, que alguns països del nord d'Europa —com Noruega i, amb una història diferent, Finlàndia— són relativament joves pel que fa a la independència, i que abans només eren un territori del qual s'extreien recursos per al benestar i la riquesa d'aquells que els controlaven. La barreja d'idiomes, de societats i de cultures ha produït, en el decurs del temps, que les poblacions del nord d'Europa es trobin intrínsecament relacionades i que no es pugui entendre l'una sense comprendre'n la totalitat.
Tanmateix, encara queden vestigis d'aquells temps de domini i conquestes. Les illes Fèroe, ara una regió autònoma de Dinamarca, van pertànyer primer a Noruega i, després, a l'aliança conjunta entre Noruega, Dinamarca i Suècia. La seva història, que sembla que no ha acabat pas, transcorre ara per un nou referèndum d'autodeterminació.
Entre Dinamarca i el món
Les illes Fèroe conformen un arxipèlag a l'Atlàntic Nord, entre Escòcia, Noruega i Islàndia. Hi viuen al voltant de 50.000 habitants, i considerades regió autònoma dins del Regne de Dinamarca i, curiosament, no pertanyen a la Unió Europea. Malgrat un clima força fred i uns recursos naturals relativament escassos, les Fèroe tenen un índex de desenvolupament elevat.
Des del 1948, les illes tenen el seu primer ministre i Parlament —el Løgting (foto principal)— i dos representants al Parlament danès. El nivell d'autonomia respecte a la resta de Dinamarca és prou alt, amb una identitat nacional molt marcada i una llengua i religió pròpies; s'autogovernen en tots els aspectes, exceptuant defensa, relacions internacionals, moneda i sistema legal. Per arribar a aquest punt, tanmateix, han hagut de passar primer per les mans de diversos països.
Encara que no es coneix amb certesa qui van ser els primers habitants de les illes Fèroe, es creu que durant el segle VI alguns monjos d'una missió escocesa es van establir-s'hi i van batejar algunes illes, com Isla Ovella o Isla Paradís de les Aus. La Saga Færeyinga —'saga dels feroesos', passatges nòrdics que normalment conten esdeveniments importants— estableix que els primers habitants de l'illa van arribar des de Noruega, potser fugint de la tirania del rei Harald I, a finals del segle IX. Segons la saga, el primer colon que va arribar a les illes, l'any 825, es deia Grímur Kamban, encara que no hi ha acord sobre això: l'any d'arribada no es correspon amb el regnat d'Harald I i el seu cognom suggereix un origen celta. Altres teories apunten que els colons nòrdics van arribar abans, cap al 650, i hi van dur l'idioma nòrdic antic que desembocaria en el feroès actual. Fos quin fos l'origen d'aquests primers colons i la data en què arriben, la petita comunitat víkinga es crearia a partir del segle X amb diverses remeses de colons d'origen dubtós —noruec, irlandès, celta— i tots plegats crearien un Parlament per gestionar els afers polítics. És d'aleshores que es dediquen a l'exportació de peixos i llana d'ovelles amb les costes nòrdiques veïnes.
Després de la II Guerra Mundial, Fèroe va votar a favor de la independència en referèndum. El Govern central de Dinamarca el va rebutjar, dissolgué el Govern feroès i convocà noves eleccions, que van donar majoria als contraris a la independència
A començaments del segle XI, el rei Olaf I de Noruega va provar de cristianitzar les illes Fèroe a través de Sigmundur Brestisson, prohom d'un clan de les illes del sud que havia fugit a Noruega després d'haver estat derrotat pels clans de les illes del nord. Brestisson va ser el primer convers oficial a la fe cristiana de les illes, encara que no ho va tenir tan fàcil per convertir la resta dels habitants. Després de diversos intents —armats i no armats—, Sigmundur va ser assassinat el 1005, i la seva tomba és avui un dels racons més visitats de les illes.
No serà fins al regnat d'Olaf II de Noruega que les illes van ser finalment sotmeses al domini noruec, religió cristiana inclosa. A partir del 1035, les Fèroe van pertànyer a un feu privat noruec, la qual cosa va posar fi a l'era víkinga. No obstant això, la llunyania d'aquest feu —una història que s'ha repetit fins l'actualitat— va permetre les illes conservar la major part de la seva autonomia. Malgrat això, les circumstàncies —la pesta negra, les regulacions comercials o el clima, cada cop més sever— van fer que les illes depenguessin progressivament de la seva metròpoli noruega. El 1397, les illes passarien a formar part del regne conjunt entre Noruega, Suècia i Dinamarca, la Unió de Kalmar, i, quan aquesta unió va fracassar el 1523 per la sortida de Suècia, Noruega —i de tots els seus territoris— romandria sota el control danès fins al 1814 amb el Tractat de Kiel, amb el qual Noruega passaria a ser domini suec, però no així els territoris que controlava; així, Grenlàndia, Islàndia i les illes Fèroe quedarien sota l'administració danesa.
SItuació de les Fèroe (Viquipèdia)
El 1817, després d'haver creat un monopoli sobre el comerç insular i obligat la seva població a convertir-se al luteranisme, el rei danès va transformar les Fèroe en un comtat en els mateixos termes que qualsevol territori continental i va imposar-hi el danès com a idioma oficial. L'autonomia i autogovern de les illes van quedar així suspesos fins al 1850, quan la població de les illes va poder enviar dos representants al Parlament danès. El 1852 van instaurar el seu propi Parlament, encara que de moment només serviria com a organisme assessor i, en cap cas, com a símbol de l'autogovern de les illes. Quatre anys després es va abolir el monopoli sobre el comerç, la qual cosa va dur a la zona una època de bonança i recuperació econòmica.
Durant la Segona Guerra Mundial, el Regne Unit va envair les illes Feroe per evitar que les ocupessin els nazis, que ja havien envaït Dinamarca. Aquest període a les illes va venir amb un desenvolupament polític, permés pels britànics, que van atorgar poder legislatiu al Parlament, que fins aleshores només era un òrgan consultiu. Acabada la guerra, les illes van ser retornades a Dinamarca. Tanmateix, els primers símptomes de sentiment nacionalista ja hi havien aparegut, on es va celebrar un referèndum per a la independència de la zona, amb resultats positius. El Govern central de Dinamarca va rebutjar els resultats, dissolgué el Govern feroès i convocà noves eleccions. Els nous resultats van concedir la majoria del Løgting als partits polítics contraris a la independència, que van arribar a l'acord amb el Govern danès de mantenir l'estatus d'autogovern local, que és la situació actual.
Millor amb Constitució
Que els feroesos hagin mantingut la relació d'autogovern dependent de Dinamarca —la mancomunitat formada per Dinamarca, Grenlàndia i les illes Fèroe s'anomena Rigsfællesskabet, 'la unitat del regne' — no vol dir que els illencs n'estiguin contents. Amb un marcat sentiment nacionalista, els feroesos poden sentir-se ofesos si un turista fa veure que és a Dinamarca. Els ciutadans d'una banda i l'altra —Fèroe i Dinamarca— estan carregats d'estereotips i la seva relació no és gaire fluida. Els danesos tenen la sensació que els feroesos estan atrapats en un temps anterior —encara que consideren la regió, amb peculiaritats culturals, part del seu territori—, mentre que per a aquests últims els danesos són estrangers en els mateixos termes que podrien ser-ho un espanyol o un britànic. Malgrat que tothom parla danès, s'estudia a les escoles com a idioma estranger, encara que sigui idioma oficial a les illes juntament amb el feroès, una llengua amb moltes similituds amb el noruec i el danès, dels que s'ha diferenciat en el decurs dels anys.
Encara que des del 1948, gràcies a la llei sobre autogovern intern, les illes gaudeixen d'una àmplia autonomia, existeixen importants grups que cerquen la independència total de Dinamarca. Ha estat aquesta mateixa llei d'autonomia que els ha permès no seguir Dinamarca en la seva entrada en la Unió Europea i disposar d'una ambaixada a Londres —sota les directrius de Dinamarca—, per exemple. El 2005 va obtenir el reconeixement de nació pròpia i en aquell moment va obtenir la potestat de controlar les seves relacions internacionals i política de seguretat, encara que, de moment, no compten amb un Exèrcit propi i la defensa de la zona està sota el control de Dinamarca.
Illa de Litla Dimun (Erik Christensen)
Amb aquesta sensació de descontentament i la percepció de viure sota el jou d'un país que els controla, el 25 d'abril de 2018 els feroesos voten en un referèndum la manera en què volen relacionar-se amb Dinamarca en un futur: la creació d'una Constitució pròpiament feroesa. La consulta, anunciada el 2017 pel primer ministre feroès, es veu com el primer pas per a un canvi en la relació entre Dinamarca i Fèroe i, en un futur, com la primera pedra d'una pròxima independència de les illes. Aquesta consulta, tanmateix, obre les disputes sobre la relació; encara que els feroesos comparteixen un sentiment nacional profund, la seva postura davant la relació amb Dinamarca està molt igualada en ambdós bàndols i existeixen poques dades que puguin predir què passarà. Per al primer ministre feroès, una nova Constitució pròpia els ajudarà a definir la seva identitat com a poble i com a nació, i forçarà Dinamarca a consultar de manera oficial qualsevol tipus de decisió que afecti la regió. El Govern danès ha entomat aquesta decisió amb respecte i ha afirmat que, encara que considera que les illes Feroe són més fortes en conjunt amb Dinamarca i Grenlàndia, els reconeix el dret a votar sobre una qüestió tan important.
El principal motiu d'aquesta consulta és que no se senten part de Dinamarca ni creuen que tinguin valors en comú amb la societat danesa. Quan el primer ministre feroès argumenta que amb una Constitució pròpia tindran el dret a ser consultats en els afers importants del país, del que realment parla és de la relació amb la Unió Europea. Si bé les Fèroe no formen part de la UE, sí que disposen d'acords de lliure intercanvi en matèries com la pesca, el comerç o la recerca. Des del 2006, a més, tenen un acord de mercat comú amb la UE, que permet la lliure circulació de béns i serveis entre ambdós. Tanmateix, val la pena centrar-nos en l'assumpte de la pesca, que suposa gairebé la principal font d'ingressos de les illes —amb el turisme— i ha estat motiu de disputa els últims anys.
La llei d'autonomia els ha permès no seguir Dinamarca a la UE i disposar d'una ambaixada a Londres, per exemple. El 2005 va obtenir el reconeixement de nació i la potestat de controlar les seves relacions internacionals i política de seguretat
Els feroesos senten que els acords firmats amb la UE sobre pesca i les quotes són asimètrics i no els beneficien. El 2014 la UE va aconseguir resoldre un conflicte originat per la sobrepesca de l'arengada i que havia desembocat en restriccions i sancions comercials —la prohibició de la venda de l'arengada i el verat en territori europeu— a les illes a causa que, al seu parer, la sostenibilitat de l'espècie es trobava en perill. El conflicte, vist com una injustícia pels feroesos, es va portar a l'arbitratge de Nacions Unides sota l'assumpció que les imposicions contradeien el principi de la resolució de conflictes per mitjans pacífics i va acabar amb les illes Fèroe tornant a la seva quota de pesca i la UE aixecant les sancions.
El peix, tan important en l'economia dels feroesos, té per tant un paper molt important en aquesta votació i en el futur de les illes. Molts diuen que aquest és el millor moment per començar un procés que acabaria amb el divorci de Dinamarca: la indústria pesquera feroesa ha trobat un mercat molt interessat a Amèrica, Xina i Rússia. Els ajuts des del Govern central de Dinamarca són cada cop més baixos —de fet no els necessiten—, el percentatge d'atur és baix i la zona atreu cada any més turisme. Una Constitució pròpia seria el pas per a la independència de la regió, però, sobretot, els donaria el poder de configurar d'una manera més concreta la seva relació amb Europa i la UE.
Tot torna a la UE
Resulta si més no interessant que els desitjos d'autodeterminació d'una regió europea estiguin profundament influïts per la seva insistència a controlar la relació que manté amb la UE. En una mesura o altra, tot té a veure amb l'espai comunitari, cosa que mostra la influència de la Unió al continent i com s'han vist afectades les polítiques internes de cada país i regió per l'existència i el desenvolupament d'aquesta espècie de supra-Estat.
Són les illes Fèroe un dels últims exemples de colonialisme a Europa? Això, sens dubte, està obert a la interpretació de qui ho llegeixi. Tanmateix, la consulta del 25 d'abril demostra que les relacions dels països han de modernitzar-se i respondre a les noves necessitats que plantegin les conjuntures a què s'enfronten. Reconèixer el dret a votar sobre un afer que canviaria profundament la relació entre els feroesos i els danesos suposa, al capdavall, una mostra de respecte.
Astrid Portero, és llicenciada en Ciències Polítiques i de l'Administració, especialitzada en Relacions Internacionals i Anàlisi Política. Aquest article va ser originalment publicat a El Orden Mundial en el Siglo XXI.