L'actor George Clooney ja té 65 anys, però no ha perdut ni una besllum de la capacitat de seducció que sempre l'ha caracteritzat. L'actor nord-americà va arribar al Festival de Cinema de Venècia per rebre un Lleó d’Or per tota una vida dedicada al cinema i va acabar regalant una paraula insòlita per definir l’Amèrica de Donald Trump: caquistocràcia. "Hi ha una paraula magnífica, kakistocracy, que defineix un país governat per les persones menys qualificades. Crec que potser ara mateix tenim una caquistocràcia", va assegurar l’actor davant la premsa. És la manera com Clooney va retratar un país que s'ha tornat irreconeixible, que sempre ha encarnat el paper del bo del món a les pel·lícules de Hollywood, però que actualment, sota el règim del president republicà s'ha transformat en el gran dolent de la història.
George Clooney says the U.S. is going through an “unfortunate time” due to “cruelty” of Trump Administration.
— Oli London (@OliLondonTV) September 2, 2026
“Kakistocracy, which is a country run by the least qualified people…in 2028 with any luck, we’ll have some restoration into normalcy.” pic.twitter.com/SqOIOZs5m7
Caquistocràcia no és una paraula inventada per Clooney ni una ocurrència de Hollywood. Existeix des de fa segles i és probablement una de les formes més contundents d’insultar políticament un govern sense necessitat de recórrer a cap improperi: una caquistocràcia és, literalment, "el govern dels pitjors". El terme procedeix del grec kákistos, superlatiu de kakós ('dolent') i krátos ('poder' o 'govern'). És a dir, descriu un sistema en què el poder acaba en mans de les persones menys capaces, menys preparades o menys adequades per exercir-lo. No és una forma institucional de govern comparable a una democràcia, una monarquia o una dictadura, sinó un terme pejoratiu utilitzat per denunciar la degradació d’una classe dirigent. De fet, la paraula funciona gairebé com el revers de l’aristocràcia. En el seu sentit etimològic original, aristocràcia significava el govern dels millors, dels áristoi. La caquistocràcia és exactament el contrari: quan governen els pitjors. I això és exactament el que Clooney ha diagnosticat de l’actual Administració Trump.
"La crueltat forma part de la seva diversió"
L’actor no es va limitar a qüestionar la preparació dels responsables polítics nord-americans. La seva crítica va anar un pas més enllà i va entrar en el terreny moral. Clooney considera que dins del poder nord-americà s’ha normalitzat una manera de fer política basada en la humiliació i la provocació. "La crueltat forma part de la seva diversió", va lamentar, abans de posar com a exemple Pete Hegseth, responsable del Pentàgon, a qui va retreure una publicació a les xarxes socials en què es mofava de dones de les forces armades canadenques. "On és el sentit de la decència?", es va preguntar. "Em fa vergonya tot això". La paraula caquistocràcia, per tant, no és en boca de Clooney només una acusació d’incompetència. És també un judici sobre la qualitat moral dels qui governen.
George Clooney just absolutely demolished Pete Hegseth for his ridiculous post making Canadians in the military. pic.twitter.com/lettTI6ZHf
— Ed Krassenstein (@EdKrassen) September 2, 2026
El seu discurs encaixa amb una trajectòria poc habitual entre les grans estrelles de Hollywood. Clooney mai no ha amagat les seves posicions polítiques. Fill del periodista Nick Clooney, ha participat en campanyes humanitàries, ha defensat la llibertat de premsa i ha convertit el poder, la propaganda i la manipulació política en alguns dels grans temes de la seva carrera com a director, des de Good Night, and Good Luck fins a The Ides of March.
Clooney contra Trump, però sense derrotisme
El més curiós de la compareixença és que, malgrat la duresa del diagnòstic, Clooney es va negar a assumir un discurs apocalíptic. "Ho superarem", va repetir. L’actor confia especialment en les eleccions legislatives de mig mandat del pròxim novembre, que poden modificar l’equilibri de forces al Congrés i actuar com a contrapès a la Casa Blanca. I situa un segon horitzó en les presidencials del 2028, quan espera que els Estats Units recuperin el que ell defineix com una certa "normalitat". La seva mirada és crítica, però també profundament nord-americana: la convicció que les institucions poden resistir fins i tot els períodes més convulsos. Per això, Clooney va recordar altres moments traumàtics de la història del país, especialment el 1968, un any marcat pels assassinats de Martin Luther King i Robert F. Kennedy, les protestes contra la guerra del Vietnam i una enorme tensió social. El missatge era clar: els Estats Units ja han travessat períodes foscos i n’han sortit.
Un país governat pels que no creuen en la ciència
La crítica de Clooney tampoc es va quedar a Washington. L’actor va carregar contra el negacionisme climàtic d’una part del poder nord-americà. "Moltes de les persones que tenen el poder han decidit que el canvi climàtic és un engany i que la ciència no és real", va denunciar. Clooney parlava, a més, des d’una experiència molt concreta: aquest estiu va haver de ser evacuat de casa seva a França per l’amenaça dels incendis i va explicar que alguns coneguts seus ho havien perdut tot. Per a ell, aquesta és una altra expressió de la caquistocràcia: no només que governin persones poc preparades, sinó que els responsables polítics rebutgin l’evidència científica quan aquesta contradiu els seus interessos o el seu relat polític.
Els multimilionaris també controlen la informació
Hi va haver encara un altre advertiment i mirada crítica: qui controla la informació. Clooney es va mostrar preocupat pel fet que algunes de les principals plataformes i capçaleres informatives dels Estats Units estiguin en mans d’alguns dels homes més rics del món. Va citar The Washington Post, propietat de Jeff Bezos, i X —l’antic Twitter—, propietat d’Elon Musk. "És motiu de preocupació", va assegurar, tot i defensar que encara queda molt espai per al bon periodisme. La preocupació no és nova en un actor que es defineix orgullosament com a fill de periodista i que ha fet de la defensa de la llibertat de premsa una de les seves causes públiques. Clooney parlava de la concentració dels mitjans precisament en una edició de la Mostra que ha obert amb Ink, la pel·lícula de Danny Boyle sobre l’ascens del magnat Rupert Murdoch i la transformació del sensacionalisme britànic.
I la IA pot fer encara més difícil saber què és veritat
Si la política i els mitjans preocupen Clooney, la intel·ligència artificial completa el triangle. L’actor va advertir que els deepfakes ja permeten crear vídeos en què sembla que una persona diu coses que mai no ha dit. Ell mateix assegura haver-se trobat amb vídeos falsos protagonitzats per la seva imatge. Ho va explicar amb una broma molt seva: li agradaria evitar acabar "en un anunci de tampons vint anys després de mort". Però el rerefons no té res de còmic. Si es pot fabricar un Clooney fals, també es pot fabricar un vídeo fals d’un dirigent mundial anunciant una guerra o un atac nuclear. La qüestió ja no és només qui governa, sinó com sap una societat què és real quan política, poder econòmic, xarxes socials i intel·ligència artificial conflueixen en un mateix ecosistema informatiu.
George Clooney was asked how AI affects him personally at the Venice Film Festival and somehow gave the funniest possible answer. 😭
— MaxB (@MegaMaxing) September 2, 2026
“I would like to avoid being in a tampon commercial 20 years after I’m dead.”
But behind the joke, he’s making a real point. Clooney says he has… pic.twitter.com/EaPoFWgY7L
Humor, optimisme i gratitud
Clooney també va aprofitar la compareixença per parlar del pas del temps i de la seva edat amb una barreja d’humor i melangia. Va admetre que envellir porta inevitablement a mirar enrere i a fixar-se en allò que s’ha perdut —fins i tot va fer broma dient que abans tenia les dents més boniques—, però va rebutjar qualsevol mirada derrotista. "Tinc 65 anys i és veritat que tot el que té a veure amb la vellesa porta a la melangia. Generalment, ens fixem en les coses dolentes, però la vida és bella i tenim l’obligació de celebrar les coses belles que ens presenta la vida". Però, tot i reconèixer que el seu és un país degradat i de les amenaces a què s'afronta el món, no perd l'humor, l'optimisme i el sentiment de gratitud. En el seu cas, diu sentir-se especialment afortunat per la seva dona, els seus fills i perquè encara pot treballar quan vol, una serenitat personal que contrasta amb la duresa amb què descriu la situació política dels Estats Units.