Després que Xipre fos objectiu d'un atac amb dron diumenge vespre, el Regne Unit i Grècia hi han enviat vaixells i helicòpters, mentre que França ha mobilitzat el portaavions Charles de Gaulle al Mediterrani. L'atac contra aquesta illa del Mediterrani Oriental s'ha considerat un avís, i a Europa ja es preparen per si el conflicte a l'Orient Mitjà ens esquitxa encara més. En aquest cas concret, com que Xipre no forma part de l'OTAN, la seva defensa depèn només del bloc comunitari —i del Regne Unit, amb bases a l'illa. Així doncs, ens preguntem: què és l'article 42.7 de la Unió Europea i per què és important en plena guerra de l'Iran?
Ara per ara, les autoritats europees han descartat invocar aquest article del Tractat de la UE, tot i que no deixa de ser una possibilitat davant d'una futura escalada. Ja es va posar sobre la taula en el cas de Groenlàndia, quan el president dels Estats Units, Donald Trump, va obrir la porta a una possible invasió de l'illa. El cas és que l'article 42.7 estableix que, si un país del bloc comunitari és objecte d'una agressió armada en el seu territori, la resta d'estats membre li hauran de prestar ajuda i assistència "amb tots els mitjans al seu abast".
El cas de París el 2015
Aquest article tan sols ha estat invocat una vegada, el novembre del 2015, després dels atacs gihadistes de París. Aleshores, l'objectiu va ser aconseguir suport dels estats membre en l'acció contra l'Estat Islàmic o en operacions internacionals. Va ser formulat en el Tractat de Lisboa, en vigor des del 2009, i diu que si un estat membre és "víctima d'una agressió en el seu territori", la resta "li hauran d'oferir ajuda i assistència amb tots els mitjans al seu abast", d'acord amb l'article 51 de la Carta de Nacions Unides. I afegeix que això s'haurà de fer "sense perjudici del caràcter específic de la política de Seguretat i Defensa de determinats estats membres", i que els compromisos i la cooperació dels països "seguiran ajustant-se als compromisos adquirits en el marc de l'OTAN".
En comparació a l'article 5 de l'OTAN, hi ha experts que consideren que l'article 42.7 té més abast, ja que el llindar per activar la clàusula de defensa de la UE és més baix —la clàusula de l'Aliança Atlàntica necessita un atac armat, mentre que la del bloc comunitari en té prou, per exemple, amb un bloqueig naval. A més, l'article de la UE contempla un suport dels estats membre "amb tots els mitjans al seu abast", mentre que el de l'OTAN en té prou amb l'assistència que cada aliat consideri necessària. Ara bé, és veritat que no hi deixa d'haver dubtes sobre com actuaria el bloc comunitari si al final es considera necessari per al cas de Xipre. El 2015, els estats membre van oferir suport logístic, mentre que Bèlgica i Alemanya van compartir informació d'intel·ligència, suport policial i experts en lluita contra el terrorisme. I no ens oblidem que Grècia va estar a punt d'activar-lo el 2020, davant l'actitud agressiva de Turquia per disputes marítimes en el Mediterrani Oriental —tot i que era un cas difícil, ja que Ankara és membre de l'OTAN.