Recentment, hem sabut que la condemna per al líder opositor rus Alexéi Navalny és de tres anys i sis mesos de presó, dels quals cal restar el temps ja complert sota arrest domiciliari. La sanció per haver faltat a les seves cites de llibertat condicional, mentre estava en coma per enverinament, ha suposat la reimposició d’una condemna per malversació de fons que havia estat suspesa el 2014.

 

Navalny començà a liderar les protestes contra Vladímir Putin i el seu partit l’any 2011. Tres anys més tard, seria sentenciat a 5 anys de presó per presumpta malversació, la qual cosa -segons Navalny- fou una forma de mantenir-lo fora de l’escenari polític. Mentre inicià procés d’apel·lació, va mantenir la candidatura per a l’alcaldia de Moscou, que finalment va perdre, per darrere de Serguéi Sobianin, gran amic de Putin.

Més tard, la condemna va quedar en suspens. Tot i això, quan el 2016 Navalny va anunciar la seva candidatura per a les eleccions presidencials del 2018, la Comissió Electoral el va declarar inelegible fins al 2028 per la pena per malversació. Això, durant l’any 2018, va portar Rússia a rebre una condemna per part del Tribunal Europeu dels Drets Humans, reconeixent una motivació “política” en les diverses detencions a Navalny per l’organització de diverses manifestacions contra Putin.

L’agost de 2020, Navalny fou ingressat a cures intensives a causa del coma provocat per enverinament que pretenia acabar amb ell. La sospita que havia estat a través d’algun dels seus objectes personals va ser confirmada, quan la investigació va ratificar que s’havia aplicat verí a la seva roba interior abans del seu vol de la població russa de Tomsk a Moscou. Fou durant el viatge que va començar a trobar-se greument malalt i va ser dut a un hospital a Omsk i induït a un coma en un aterratge d’emergència. La policia russa va fer una investigació preliminar que després decidí que no seria necessari continuar de forma detallada. Posteriorment, diverses agències europees a càrrec d’una investigació paral·lela van confirmar que l’enverinament fou executat per part del Servei Federal de Seguretat (FSB) rus, que ja havia utilitzat el mateix químic en altres ocasions. Al desembre, es va emetre un informe per part de Bellingcat exposant dades de desplaçaments i comunicacions de l’enverinament orquestrat pel FSB, acompanyat més tard d’una prova força definitiva. Es tracta d’una conversa telefònica en la qual Navalny fingeix ser un treballador del FSB que pregunta a un agent del servei explícitament sobre els esdeveniments del dia de la intoxicació. En aquesta trucada, l’agent Kudriávtev s’autodelata inculpant també un company, explicant que havia posat ell mateix el verí a la roba del polític.

A Rússia, però, al moment dels fets els metges declararen la inexistència de verí al seu cos. Uns dies més tard, encara en coma, fou traslladat a l’hospital La Charité de Berlín, amb l’aprovació d’Angela Merkel, que ja havia declarat prèviament que Alemanya estava disposada a acollir-lo. Al setembre, el portaveu del govern alemany declarà que Navalny havia estat, efectivament, enverinat amb el químic Novitchok. En les primeres declaracions des de l’alta hospitalària, Navalny va afirmar al diari alemany Spiegel que Putin era darrere la intoxicació.

Fou el 17 de gener d’aquest any, que Navalny tornà a Rússia, on fou detingut -com preveia- al mateix aeroport per les autoritats russes sota l’acusació d’haver violat les condicions de la sentència de malversació del 2014 que, de fet, gairebé havia complert abans de ser enverinat. És important tenir en compte la importància de com Navalny, al ser coherent i conseqüent en tots els seus moviments, va arribar al punt de tornar al seu país sabent que li esperava presó en aterrar-hi. Això és una forma d’enfrontament i rebel·lia que repta explícitament a Putin i al Kremlin per primer cop en molt de temps, a més amb un gran ressò mediàtic. 

Alhora, en aquest període de temps, Navalny destapava una trama de corrupció que sorgeix de la investigació d’un palau presumptament per a l’ús personal de Putin. El Fons de Lluita contra la Corrupció (FBK), creat per ell mateix, va publicar a mitjans de gener una investigació sobre una propietat que té un valor equivalent a l’espectacular quantitat de 1.400 milions de dòlars i que sembla que Putin va aconseguir mitjançant un enorme suborn. En aquesta investigació, es desvela qui va finançar la construcció d’aquest espectacular palau, vinculant-ho a figures com empresaris, presidents de petrolieres o inversionistes, tots propers al president rus. No obstant això, el portaveu del Kremlin, a pesar del vídeo penjat a internet que mostra imatges amb una explicació explícita de totes les característiques del palau i del suborn, va negar l’existència de la construcció.

Tant l’empresonament de Navalny com la corrupció del govern provocaren, a partir del 23 de gener, protestes arreu del territori rus, també motivades pel rebuig al canvi que Rússia ha fet en els últims 20 anys, i que dona a la població un sentiment d’empitjorament, sobretot a escala econòmica, des de la millora que hi havia hagut als anys 90. Però al Kremlin semblen no importar-li ni les condemnes internacionals ni les protestes que, per altra banda, converteixen Navalny en una icona. Tot indica que el moviment que Alexéi ha començat, el podrà seguir liderant inclús des de la presó, atès que ja ha pres una revolada molt difícil d’aturar i que té persones que treballen al seu costat i per la seva causa.

Tot i això, és important tenir en compte que la ideologia de Navalny pot resultar sorprenent sota l’anàlisi. L’any 2000, era un neoliberal que defensava la poca despesa pública i la privatització. Però més endavant es va adonar que això no li funcionaria a Rússia, ja que totes aquestes idees s’havien desacreditat amb les reformes dels anys 90. Així doncs, va trobar una nova identitat ideològica i es definí com a ultranacionalista. Participava en les manifestacions d’ultradreta, apostava per la il·legalització de la immigració i es mostrava en contra dels subsidis a la classe baixa. Però la seva lluita anticorrupció va camuflar el seu rerefons ideològic, convertint-lo en un  heroi per a la classe mitjana. Ara per ara, però, l’atenció s’ha tornat a focalitzar en el nacionalisme rus de Navalny, que alhora es tradueix en comentaris sobre immigració i els insults ètnics que porten a qüestionar la idoneïtat de Navalny com a futur líder de Rússia en substitució de Putin. 

S’exemplifica a través de la seva posició envers Ucraïna el seu paper com a fenomen. Tot i el seu fons ideològic nacionalista, mostra una posició molt poc clara respecte del futur de Crimea i, ara per ara, ha fet declaracions poc concretes sobre com la política russa hauria d’actuar quan es tracta d’aquest territori. No obstant això, s’entreveu que podria ser una bona notícia per a Ucraïna la presència creixent de l’opositor rus en la política. Malgrat que es mostra contrari al retorn immediat de Crimea a Ucraïna -la qual cosa no agrada gens als ucraïnesos-, segueix tenint una postura més moderada que la del Kremlin, que conserva la seva intenció de seguir potenciant la idea d’una Rússia superpotència, com demostra l’annexió de Crimea. Per contra, Navalny, després de l’annexió l’any 2014, declarava al New York Times que Putin havia “augmentat cínicament el fervor nacionalista fins a l’extrem”; deia que “l'annexió imperialista” era “una opció estratègica per a reforçar la supervivència del seu règim”.

És clau aquesta diferenciació entre la visió de Navalny i la de Rússia com a líder mundial que té Putin, i que alhora conserven tants ciutadans russos que no s’atreveixen a canviar de bàndol. Aquells que recorden el país com a líder i principal competidor per als Estats Units en l’escenari mundial i així el volen seguir percebent, veuen amenaçats aquests ideals. Navalny és un nou personatge polític que no tenen clar que els aporti molt més que una lluita contra un govern corrupte, sense restar-li importància al fet.

Tenint clar aquest punt respecte de la percepció que en pot tenir la ciutadania, cal tenir en compte que alhora Navalny ha tingut molt suport per part d’altres ciutadans, tal com s’ha comentat anteriorment, en les seves aparicions i concentracions. Val a destacar la importància del fenomen Navalny, ja que qüestiona per primer cop el sistema polític que fins ara pertany a Putin en exclusiva. Per primer cop en molt temps, l’ascens de l’opositor rus fa créixer una alternativa a un sistema ja engranat i revifa una possibilitat de pluralisme polític a Rússia. Una nova perspectiva en aquest sentit, de ben segur canviaria la manera de veure el futur dels russos, tant des d’una perspectiva nacional com internacional. Ara per ara, és l’únic impuls que sembla haver-hi cap a una millor democratització o, almenys, sembla l’única forma de desestabilitzar el règim vigent. Tot i això, és alhora fàcil de qüestionar.