Donald Trump és el protagonista de les portades d’avui i encara fa l’efecte que li dediquen poca portada a la vista de la magnitud de la tragèdia. Ahir va posar dues o tres marxes més en la guerra comercial amb la Xina, en anunciar al seu compte de twitter que, des de l’1 d’octubre, apuja els aranzels del 25% al 30% a un seguit de productes xinesos valorats en 250.000 milions de dòlars i, des de l’1 de setembre, del 10% al 15% a un altre paquet valorat en 75.000 milions de dòlars. És el segon cop en tres dies, ara en resposta a un augment de tarifes —tothom l’esperava— decretat per la Xina aquest mateix divendres.
Què ha significat fins ara la guerra comercial EUA-Xina? Doncs que cada ciutadà nord-americà ha pagat 800 dòlars més l’any per les seves despeses ordinàries, segons la Reserva Federal de Nova York. Per fer-te-la curta, els aranzels esdevenen un cost per les empreses que, naturalment, el repassen als ciutadans via preus. Trump també ha causat una bona caiguda dels índexs borsaris, a més de generar un clima horrible pel comerç internacional. Per paga, també avui, s’ha enfrontat el president de la Reserva Federal, el banc central dels EUA —ell mateix el va triar—, perquè no rebaixa els tipus d’interès. Tot això en un sol dia —dia que s’inaugurava la trobada del G-7 i la reunió de presidents de bancs centrals— i via piulades de twitter. Un crack.
La Federació Nacional de Comerç dels EUA —la patronal dels botiguers— ha fet un retrat molt entenedor de la situació: “És impossible per a qualsevol negoci fer plans en aquestes condicions. L’actuació del govern no va de cap manera, i la resposta mai no ha de ser apujar els impostos als negocis i als consumidors americans”. La patronal del sector agrícola ha reaccionat si fa no fa.
Què vol Trump? Ja ha demanat (de fet ho ha “manat”, malgrat no tingui cap competència per a fer-ho) que les empreses nord-americanes deixin de produir a la Xina i/o es busquin proveïdors alternatius o tornin a fer-ho tot als Estats Units. El que vol —sembla, perquè mai se sap— és desacoblar la primera i la segona economies del món, una operació que, en fi, és gairebé impossible físicament. “No necessitem la Xina i, francament, estaríem millor sense ells”, ha piulat
Aquest home ha començat a tractar la resta del món i els seus conciutadans com a ostatges. Llàstima que tot aquest embolic hagi amagat els incendis a l’Amazònia, la protesta a Hong Kong —a la Xina totes li ponen—, l’aniversari de la via bàltica… Cal més portada per a tant desori.
