Dissabte és dia laborable a l’Iran i el matí havia començat amb la normalitat habitual als carrers de Teheran, plens de treballadors anant cap a la feina i d’infants entrant a l’escola. La rutina es va trencar de cop amb una primera onada d’atacs que va sacsejar la capital amb una trentena d’explosions gairebé simultànies i que, segons les primeres informacions, també va colpejar altres punts del país com Karaj, Qom, Khorramabad, Esfahan, Sirjan i Bandar Abbas. En qüestió de minuts, el cel es va omplir de columnes de fum mentre els Estats Units i Israel confirmaven l’inici d’una nova campanya militar contra la República Islàmica. Els míssils van impactar contra residències de dirigents, instal·lacions militars i d’intel·ligència, edificis governamentals i fins i tot oficines vinculades al líder suprem, l’aiatol·là Ali Khamenei, i al president Masoud Pezeshkian. Als carrers es va estendre el pànic, amb llargues cues a benzineres i caixers automàtics davant la incertesa generalitzada. La guerra havia començat.
En un vídeo difós a les xarxes socials, Trump va anunciar l’inici d’una campanya militar per “defensar el poble americà i eliminar les amenaces del règim iranià”. Entre proclames ultranacionalistes, el president dels Estats Units va donar a l’ofensiva un nom altisonant —l’Operació Fúria Èpica— i en va traçar els objectius amb la voluntat d’enfonsar la República Islàmica. El mandatari va enumerar entre els objectius de la missió la destrucció total del programa de míssils de l’Iran, de la seva flota, del seu programa nuclear i de la seva xarxa d’aliats a la regió, en referència a grups com Hezbollah, Hamàs o els houthis.
L’atac no va agafar ningú desprevingut. La mobilització militar dels Estats Units i els avisos de diversos països per evacuar ambaixades iranianes feien pensar que l’ofensiva era qüestió d’hores. Khamenei i la resta de pesos pesants del règim van tenir temps de preparar la resposta. L’Iran va optar per eixamplar el front i va traslladar la guerra més enllà de les seves fronteres amb atacs contra bases dels Estats Units a Bahrain, Kuwait, els Emirats Àrabs Units i Qatar. També contra l’Aràbia Saudita. La Guàrdia Revolucionària va anunciar “la primera onada d’extensos atacs amb míssils i drons” i va advertir que “tots els actius i interessos nord-americans i israelians a l’Orient Mitjà” passaven a ser “objectius legítims”. A Bahrain, el Ministeri de Defensa va informar del llançament d’un míssil contra la cinquena flota nord-americana a Juffair, a tocar de la capital. Qatar també va confirmar l’ofensiva i va assegurar que les seves defenses aèries havien interceptat i repel·lit “diversos atacs aeris” abans que impactessin. La dimensió regional ja era un fet.
Ara bé, el principal focus del contraatac iranià va ser Israel, l’única potència de la regió amb un múscul militar superior. Teheran venia ferit. Al juny, Israel ja l’havia humiliat —decapitant la cúpula militar i evidenciant fins a quin punt estava infiltrat—, i la República Islàmica sabia que la resposta contra el seu gran rival havia de dissipar el dubte de si encara era capaç de resistir o si s’encaminava cap a una nova humiliació estratègica. L’Iran va activar diverses onades d’atacs amb desenes de míssils, molts dels quals van ser interceptats per la Cúpula de Ferro, tot i que es van notificar morts. Enmig d’un intercanvi constant de projectils i alertes, Benjamin Netanyahu va comparèixer davant la nació i va demanar als israelians “resistència i fortalesa”.
Netanyahu va replicar la grandiloqüència de Trump i va anunciar l’inici de l’operació Lleó Rugidor, amb el relat d’una ofensiva que, a parer seu, pretén impedir que “aquest règim terrorista assassí s’armi amb armes nuclears”. “La nostra acció conjunta crearà les condicions perquè el valent poble iranià prengui les regnes del seu destí”, va assegurar el primer ministre en un missatge difós coincidint amb l’avís que Teheran havia respost amb míssils als atacs contra el seu territori. En el mateix enregistrament, Netanyahu va voler escenificar la sintonia amb Washington i va afirmar: “Agraeixo al nostre gran amic, el president Trump, el seu lideratge històric”. El líder israelià va acabar el seu missatge alertant que els pròxims dies serien durs."Junts resistirem, lluitarem i assegurarem l'eternitat d'Israel".
La mort de Khamenei
Quan el conflicte ja s’havia convertit en guerra oberta, la pregunta que va començar a córrer de boca en boca va ser una sola: si la cúpula del règim iranià encara era viva. Enmig de versions creuades, Israel va sostenir que la nova campanya militar apuntava directament a la direcció política i militar de la República Islàmica i va incloure en aquesta llista tant Khamenei com Pezeshkian. Segons fonts israelianes, entre els objectius també hi figuraven el cap de l’estat major, Sayyid Abdolrahim Mousavi, el secretari del recentment creat Consell de Defensa de l'Iran, Ali Shamkhani, i el secretari del Consell de Seguretat Nacional, Ali Larijani. La gran notícia començava a treure el cap a les vuit del vespre, quan un funcionari d'alt rang israelià declarava a l'agència Reuters que el líder suprem havia mort. Poc després, Netanyahu afirmava que la màxima autoritat política i religiosa de l'Iran des del 1989 "ja no és amb nosaltres". Els bombardejos de primera hora del matí havien destruït la residència oficial de Khamenei; així ho mostraven les imatges via satèl·lit publicades pel New York Times.
A les 22:37, hora catalana, Trump confirmava a Truth Social la mort de Khamenei. "Una de les persones més malvades de la història ha mort" afirmava, alhora que ho descrivia com un acte de "justícia" per al poble iranià i les persones d’arreu del món "que han estat assassinades o mutilades per Khamenei i la seva banda de matons sanguinaris". "No va poder evadir la nostra intel·ligència ni els nostres sofisticats sistemes de rastreig, i en estreta col·laboració amb Israel, ni ell ni els altres líders van poder fer res", va afegir el republicà. Amb la mirada posada al futur, el líder de la Casa Blanca instava els ciutadans a aprofitar "l'oportunitat més gran per recuperar el seu país" i, poc després, tot i el bloqueig d’internet arreu de l’Iran, es va informar de diversos territoris on la gent va sortir al carrer a celebrar la notícia; una notícia que el règim nega que sigui veritat.
Una magnitud sense precedents
Encara és aviat per determinar si l’ofensiva dels Estats Units i Israel acaba enfonsant el règim de l’Iran. El que sí que sabem és que el xoc entre Washington i Teheran eleva la tensió a un nivell inèdit en dècades de confrontació indirecta. Fins ara, la rivalitat es traduïa en episodis puntuals —com el juny del 2025—, sovint més simbòlics que no pas sostinguts en el temps. És especialment rellevant en una regió on els grans conflictes militars havien tingut altres protagonistes al centre del tauler. Ni en la invasió de Kuwait per l’Iraq el 1990 ni en la invasió nord-americana de l’Iraq el 2003 l’Iran va ser objectiu d’atacs sostinguts durant mesos. Tampoc en la guerra entre Israel i Hamàs. Precisament per això, la magnitud del que s’ha vist fins ara —amb Khamenei mort, segons Trump i els israelians— obliga a replantejar la naturalesa mateixa del conflicte a l’Orient Mitjà. La Casa Blanca assegurava al final del dia que els bombardejos "pesants i precisos" sobre l'Iran que havien deixat 200 morts continuarien "sense interrupcions durant la setmana" o durant el temps que Washington requereixi per assolir el seu "objectiu".