El dia 1 de març d’enguany, l’Iran va atacar amb drons Shahed tres centres de dades d’Amazon; dos eren a Dubai (Emirats Àrabs Units) i el tercer a Bahrain. Unes setmanes després, el dia 2 d’abril, drons iranians van impactar contra un centre de dades d’Oracle a Dubai. Aquells atacs van sobtar moltes persones, atès que aquestes instal·lacions no eren objectius militars, més enllà del fet de ser multinacionals nord-americanes. Eren objectius fàcils, sense protecció, allunyats de les bases nord-americanes. La notícia va circular pels vorals dels informatius enmig de la guerra, amb tots els focus mediàtics situats sobre l’estret d’Ormuz i sobre les xarxes socials del president Donald Trump. No van ser aquests els únics atacs contra instal·lacions semblants. El dia 11 de març, un atac amb míssils (no se sap si nord-americans o israelians) va destruir un centre de dades a Teheran, propietat del banc públic Sepah. Aquest atac hauria passat del tot desapercebut si no fos perquè el Jerusalem Post, sempre ben connectat amb la intel·ligència israeliana, se’n va fer ressò.
Els atacs iranians contra els centres de dades indicaven una cosa a qui ho sabia llegir: els iranians també aprenen coses, i les aprenen de pressa. Els centres de dades atacats, juntament amb molts d’altres situats a les monarquies del Golf, són els més grans de tota la regió. No només guarden dades i informació dels usuaris dels països on són ubicats, sinó de molts altres països, inclosos els Estats Units i Israel. De fet, els atacs van afectar companyies israelianes, les dades de les quals van quedar malmeses o es van perdre definitivament. Aquests atacs i les seves conseqüències formen part de la guerra que es lliura al quart espai. Però, què és el quart espai? És el camp de batalla cibernètic, el que no es veu, situat més enllà dels tres teatres d’operacions tradicionals: terra, mar i aire. El quart espai és un camp de batalla on els soldats no van uniformats, tenen els seus ordinadors portàtils plens d’adhesius i prenen un cafè latte mentre fan la guerra.
Israel, dominant però amb els rivals aprenent
El quart espai té un campió indiscutible. Israel n’és amo i senyor, tal com va quedar demostrat l’any 2024 amb l’operació Grim Beeper, durant la qual centenars de buscapersones i walkie-talkies de comandaments de Hezbol·là van esclatar simultàniament. Aquella acció va provocar 42 morts i va deixar ferits més de mil membres de la milícia xiïta. Tots aquests aparells havien estat infectats molt temps enrere, en un “dia zero” que va perllongar durant anys. Matías Rott, consultor i expert en ciberseguretat, m’explica què és el zero day: “El dia zero és la finestra d’oportunitat que té un hacker per penetrar i maniobrar dins d’un dispositiu, sense que els seus desenvolupadors o usuaris ni tan sols en siguin conscients. Es pot deixar en estat latent durant molt temps, fins que s’activa quan convé, com va passar amb l’operació Grim Beeper i altres semblants. Un atac en el dia zero agafa l’adversari totalment desprevingut i fora de joc.”
Però aquest domini israelià del quart espai comença a ser-li disputat. L’Iran ha penetrat també alguns sistemes d’informació i ha tingut accés a dades personals de molts israelians. Per exemple, una de les accions més greus que ha dut a terme Teheran va ser un enviament d’un SMS a molts habitants de Tel-Aviv en el qual s’advertia que alguns refugis havien estat presos per terroristes i s’avisava la població que no hi anés. El missatge era en hebreu i tenia el to i l’estètica dels missatges oficials que envia el govern israelià a la seva ciutadania. Poc després es va produir un bombardeig de míssils sobre la ciutat. L’objectiu del missatge era, doncs, causar víctimes entre els civils que poguessin tenir por de protegir-se als refugis.
La guerra al quart espai també es lliura a les xarxes socials i als mitjans de comunicació. Un cas que va cridar l’atenció va ser l’anunci, per part d’alguns mitjans iranians, que el primer ministre israelià havia mort en un bombardeig. La notícia va agafar prou volada per obligar Benjamin Netanyahu a sortir de la seva oficina i prendre’s un cafè en una cafeteria propera. Però mitjans afins al règim de Teheran van insistir que era mort i que les imatges de Netanyahu fent un cafè i fent broma amb els treballadors de la cafeteria eren fetes amb intel·ligència artificial. En l’era de la IA, la guerra al quart espai pot ser un bucle infinit, perquè la base de la desinformació és la credulitat de la gent.
La desinformació: l'arma del futur?
Fins i tot quan una mentida ha quedat desmentida, encara hi ha un percentatge persistent de l’opinió pública que se la creu. I no només se la creu, sinó que la difon de manera insistent, creant un dubte raonable entre altres sectors de la població. La perfecció del sistema de la desinformació és quan una mentida no es pot desmentir. Aquesta frase pot semblar contraintuïtiva, però és del tot factible perquè és més difícil rebatre allò que no existeix que no pas demostrar o desmentir un fet concret. Rott em mira i em formula una pregunta que ho deixa ben palès: “Pots demostrar que no tens un germà?” Jo no i tu tampoc.
No sempre es compleixen, però la guerra convencional té unes normes; però hi ha normes a la guerra al quart espai? Ningú no les ha escrit i cada país aplica les seves. Per exemple, Israel no desmenteix que hagi fet circular informacions i rumors sobre possibles diferències a la cúpula del règim iranià. “Però una cosa és fer circular aquestes informacions destinades a desmoralitzar l’enemic i una altra és fer-ho amb la intenció de causar víctimes civils, com fa l’Iran”, afirma Rott. I afegeix: “Per exemple, Israel té accés a molta informació personal de molts civils iranians o libanesos, com són els seus comptes bancaris personals, però mai no cometria cap robatori ni extorquiria ningú. Hi ha unes línies vermelles que no creuarem perquè som una democràcia i un estat de dret.”
Tots els experts en guerra cibernètica coincideixen: ja no hi ha espais segurs. Avui es poden instal·lar programes al núvol d’un usuari de manera que, fins i tot canviant de terminal o fent servir un altre dispositiu, el programa sempre estarà disponible per a quan arribi el moment. I aquest moment pot trigar anys a arribar. Desestabilitzar l’economia, causar el caos a les infraestructures, deixar un país a les fosques, interrompre les seves telecomunicacions o fer-ne col·lapsar el sistema bancari són les noves armes de dissuasió massiva. Totes aquestes accions, combinades, poden donar la victòria molt més de pressa que la guerra clàssica. Rott afirma que “la millor guerra és la que es guanya sense disparar ni un sol tret”. És una derivada moderna de la vella sentència de Sun Tzu: “Sotmetre l’enemic sense donar batalla és l’art suprem”. Les guerres del futur seran així; mentrestant, hi ha batalles que deixen morts al quart espai.