El 23 d'abril, Dia de Sant Jordi, els francesos tenen una cita amb les urnes. Per primera vegada des de la constitució de la Cinquena República Francesa, els candidats dels dos partits majoritaris en l'Assemblea francesa -Partit Socialista i Els Republicans- podrien quedar fora de la segona volta en unes de presidencials, un terratrèmol polític que augura un canvi polític transcendental al país.

La més ben posicionada en els comicis és l'extremista Marine Le Pen, del Front Nacional, impulsada per fenòmens com la crisi econòmica, la crisi dels refugiats, els atemptats terroristes a França i el ressorgiment del populisme a Europa i els EUA. No obstant això, el recorregut de Le Pen fins al Elisi no serà un camí pla: d'esquerra a dreta, fins a 10 candidats li disputen el lloc, quatre dels quals especialment ben posicionats.

Macron, aire fresc

Emmanuel Macron, candidat d'En Marxa a les eleccions presidencials francesos

El jove Emmanuel Macron, candidat revelació en les eleccions franceses / EFE

És el candidat més jove -té només 39 anys- i també és el que té més possibilitats de passar a la segona volta juntament amb Marine Le Pen. Emmanuel Macron (1977) ha revolucionat el panorama polític francès amb el seu partit, En Marche! (en català, En Marxa!), que aposta clarament pel centre polític, allunyat dels partits tradicionals, molt identificats amb l'esquerra (Partit Socialista) o de la dreta (Els Republicans).

L'auge de Macron recorda el de Podemos a Espanya: el jove polític va abandonar el Partit Socialista i va crear el seu propi partit l'abril de 2016, moment donis del que ha crescut exponencialment fins a superar les expectatives del bipartidisme, ara relegat. Hi ha hagut diversos intents de rebaixar les seves possibilitats, com els rumors sobre la seva homosexualitat, però no semblen haver tingut efecte.

Macron va treballar com a inversor bancari fins a 2014, quan va ser nomenat ministre d'Economia pel president socialista François Hollande. El seu nou partit reuneix les doctrines liberal i socialdemòcrata juntament amb un profund europeisme, la qual cosa l'ha convertit en el perfecte antagonista de Marine Le Pen.

Fillon, la revolució conservadora

François Fillon, el candidat dels Republicans a les presidencials francesos / EFE

François Fillon, dels Republicans, pretén fer un gir conservador a França si guanya els comicis.

François Fillon (1954) és, així com Macron, l'únic candidat amb possibilitats de passar a una segona volta amb Le Pen. Amb una llarga trajectòria política, que es remunta a la dècada dels 1970, el candidat a les presidencials per Les Républicans (en català, Els Republicans) pretén posicionar-se com l'alternativa moderada del Front Nacional.

Fillon es va imposar sorprenentment en les primàries a Nicolas Sarkozy, i ho va fer amb un programa que pretén portar França a una revolució conservadora. I és que el perfil de Fillon recorda en gran manera a referents del neoliberalisme conservador de la dècada dels 1970: Margaret Thatcher, al Regne Unit, i Ronald Reagan, als Estats Units.

El que va ser primer ministre en l'últim mandat de Sarkozy (2007-2012) es va erigir ràpidament com l'alternativa a Le Pen, però els presumptes llocs de treball ficticis de la seva dona i fills, al juntament amb la seva imputació per presumpta malversació i apropiació indeguda l'han deixat pràcticament sense suports dins i fora del seu partit. No obstant això, Fillon manté algunes possibilitats de passar a una segona volta, encara que amb dificultats.

Hamon, l'esquerra de l'esquerra

Benoit Hamon, el candidat del PS a les eleccions presidencials francesos / EFE

Benoît Hamon pretén salvar els mobles del PS en un últim intent d'accedir a la segona volta / EFE

Benoît Hamon (1967), el flamant nou candidat del Partie Socialiste (en català, Partit Socialista), aspira a succeir François Hollande en el càrrec. A diferència de Màcron i Fillon, sembla bastant improbable que Hamon arribi a batre's amb Le Pen. El partit fins ara hegemònic a l'esquerra es troba en hores baixes, per la mala reputació d'Hollande -el president més mal valorat en dècades- i sobretot pel gir radical que representa Hamon. La caiguda s'emmarca també en un enfonsament general de la socialdemocràcia europea.

El que va ser ministre d'Economia Social i Educació en l'últim govern d'Hollande ha trencat amb la moderació que ha caracteritzat el PS en les últimes dècades. Entre les seves propostes més polèmiques es troben la creació d'una renda bàsica universal de 600 euros per als majors de 25 anys, legalitzar el cànnabis i l'eutanàsia i pretén canviar la Constitució per protegir béns com l'aigua, que considera d'interès comú.

Pel caràcter del seu programa, Hamon ha hagut d'afrontar una pèrdua de suports important: l'exprimer ministre Manuel Valls, que va perdre contra ell en les primàries, i els alcaldes de París i de Lion, li han retirat el seu suport i s'han apropat a Macron.

Mélenchon, la insubmissió

Jean-Luc Mélenchon, candidat de França Insubmisa a les eleccions presidencials francesos / EFE

Jean-Luc Mélenchon es presenta de nou com el candidat de França Insubmisa, la marca del Partit Comunista francès

És el seu segon intent per assolir el Elisi i dels quatre candidats per batre Le Pen, és el que compta amb pitjors perspectives. Jean-Luc Mélenchon (1951), de France Insubmise (en català, França Insubmisa), no només és una alternativa política, sinó una alternativa del sistema. I és que Mélenchon pretén obrir el procés per fundar una nova república francesa, la sisena.

Mélenchon té una llarga trajectòria política. Va ser senador socialista durant 20 anys i a més va ostentar el càrrec de ministre delegat d'Ensenyament professional durant la presidència de Jacques Chirac. El 2008, va abandonar el Partit Socialista després de 22 anys com a membre, tot per incorporar-se a les files del Partie de Gauche (en català, Partit de l'Esquerra).

Mélenchon és un candidat clarament transgressor. Compta amb el suport del Partit Comunista i les seves polítiques són clarament identificables amb les propostes del que va ser precandidat demòcrata en EUA Bernie Sanders o, a Espanya, hi ha un gran paral·lelisme amb Podemos.