La malaltia ve de lluny, però el primer shock es va produir a Grècia. Allà vam assistir al sorprenent espectacle d'un partit històric, el PASOK, que en sis anys (els que van de les eleccions del 2009 a les del gener del 2015) va passar del 44% dels vots i 107 escons al parlament al 6% i 13 escons. De governar amb majoria absoluta a tenir sis partits davant seu.

Des d'aleshores, el terme pasokització s'ha convertit en una categoria política, un fantasma que esgarrifa tot el socialisme europeu. Al principi es va conjurar el malefici considerant el de Grècia com un fenomen patològic purament local, a causa de les circumstàncies extremes que ha travessat aquell país durant la crisi. Greu, es deia, però no pas contagiós.

Però fa una setmana vam assistir a un altre brot no menys agut de pasokització a l'altra punta d'Europa. Els laboristes holandesos, que en les eleccions anteriors havien quedat en segona posició amb el 25% dels vots i 38 escons, s'han estimbat fins al 6%, 9 escons i el setè lloc. És com si el Barça o el Reial Madrid passessin, d'una temporada a la següent, de disputar-se la Lliga i la Champions a defensar desesperadament la permanència des del fons de la classificació.

A Holanda, a més, les circumstàncies són oposades a les de Grècia: és un país del nord, la seva economia creix, gaudeix de plena ocupació i no és dels que pateixen rescats, sinó dels que els imposen.

El cas és que des que va començar aquesta dècada, l'aspiració dels partits socialistes europeus ja no és guanyar les eleccions, sinó salvar-se de la pasokització. Encara és fresc el patètic record de Pedro Sánchez, la nit del 20 de desembre del 2015, proclamant eufòric que "hem fet història" després de dur el seu partit a la pitjor derrota electoral des que hi ha democràcia a Espanya. Tot perquè havia mantingut pels pèls la segona posició i no havia perforat la barrera del 20%.

Tot el socialisme europeu ha iniciat un camí cap a la decadència aparentment incontenible. Potser en això hi ha alguna cosa de designi històric. Sempre hi ha hagut i hi haurà forces conservadores i forces progressistes; però no està escrit sobre la pedra que l'expressió política del progressisme hagi de ser la socialdemocràcia que va conèixer l'esplendor a la segona meitat del segle XX.

Alguns vinculen aquella esplendor socialdemòcrata a la Guerra Freda i al pacte social que durant diverses dècades va permetre un torn pacífic en el poder entre una dreta que llavors era principalment democratacristiana i una esquerra reformista que va saber introduir la justícia social en el marc de l'economia de mercat. Superat aquell context històric, els seus productes polítics haurien quedat amortitzats.

Potser és prematur subscriure aquesta anàlisi i estendre el certificat de defunció de la socialdemocràcia a Europa. Sigui com sigui, el que més crida l'atenció és la pulsió suïcida que sembla que s'hagi apoderat dels principals partits socialistes. Moltes de les seves desgràcies no es deuen tant a les circumstàncies del context com a comportaments clarament autolesius. Res ni ningú no fa tant mal als socialistes com el que s'estan fent a si mateixos. Vegem què passa avui als països més importants d'Europa.

Els laboristes britànics s'han ficat a les catacumbes de la història i s'han autocondemnat a l'oposició per un parell de lustres amb la seva aposta retrògrada per Corbyn i el seu vergonyant comportament davant del brèxit. Amb independència de quin sigui el desenllaç del divorci amb la Unió Europea, no hi ha la més petita probabilitat de tornar a veure un govern laborista a la Gran Bretanya durant una llarga temporada. Entre altres coses, perquè s'han deixat escombrar d'Escòcia pels nacionalistes (no gaire lluny del que li ha passat al PSC a Catalunya).

El Partit Socialista francès, que fa només quatre anys va omplir d'esperança l'esquerra europea, avui és un edifici en ruïnes del qual cada vegada fugen més dirigents abans de l'ensorrament final. Un president de la República que renuncia a la reelecció per evitar ser destrossat a les urnes; un primer ministre que perd de forma humiliant les primàries del seu propi partit; un candidat corbynià, Benoît Hamon, de qui l'únic que es discuteix és si a la primera volta quedarà quart o cinquè.

Cada setmana creix la riuada de dirigents del PS que es passen a les files d'Emmanuel Macron. El cop de gràcia, que s'espera aviat, serà la pressentida deserció de Segolène Royal en persona.

Matteo Renzi, la gran esperança blanca de l'esquerra europea, el que va aconseguir de fer caure el capo Berlusconi i frenar el pallasso Beppe Grillo, l'enlluernador modernitzador, es va engegar un tret a la panxa amb aquell disbarat de referèndum que només pretenia enfortir el seu prou hipertrofiat ego polític. Avui el Partit Democràtic està a punt de l'escissió i és molt probable que Itàlia es precipiti abans d'acabar l'any a unes eleccions de resultat atzarós.

A Espanya, el PSOE primer es va sotmetre a si mateix a un procés contumaç de destrucció del capital humà. Després es va posar en mans d'un desconegut aventurer de la política disposat a tot. A continuació, va sotmetre el país a un any de bloqueig polític amb el famós "no és no", flirtejant a més amb un govern Frankenstein juntament amb Podemos i els independentistes. Per resoldre l'estrall, va caldre provocar una fractura salvatge davant de tot el país. I ara s'ha ficat en una cruenta campanya electoral interna de quatre mesos entre tres candidats que susciten de tot menys entusiasme.

En realitat, el PSOE té oberta la crisi de lideratge des del dia en què Zapatero va anunciar que es retirava, i és molt dubtós que la votació del maig la resolgui. Pel camí, ha perdut més de la meitat dels vots que va arribar a tenir fa només sis anys i s'ha alienat sectors sencers de la societat que durant dècades hi van confiar.

El cas de l'SPD alemany és singular. És cert que la candidatura de Schulz sembla que l'hagi revitalitzat, però no oblidem que fa només dos mesos els sondejos li auguraven el pitjor resultat des del final de la II Guerra Mundial. Veurem si aquesta resurrecció es consolida o és tan sols un miratge.

És la incapacitat per fer front a la crisi econòmica l'element comú que explica aquest declivi del socialisme a Europa? Són els pactes de govern amb la dreta? Potser hi ha alguna cosa de tot això, però a mi em sembla que el factor més poderós i més explicatiu és l'estupor davant la marea dels populismes i dels nacionalismes.

Grècia, Holanda, Gran Bretanya, França, Itàlia, Alemanya, Espanya: a tots aquests països han emergit forces populistes de diferent signe, acompanyades d'un ressorgiment dels nacionalismes i de l'eurofòbia. I en tots, els socialistes s'han quedat literalment aturats davant un fenomen que no van veure a venir, ni encara han comprès, ni saben com caram afrontar.

Mentre els passa l'esglai, se'ls estan menjant pels peus.