S’esperava, però ha sacsejat la política estatunidenca igualment. La renuncia de Bernie Sanders a la cursa per la candidatura a la presidència dels EUA pel Partit Demòcrata no ha estat cap sorpresa. El senador independent per Vermont ha explicat en un directe emés des de la seva web que es posa al servei de Joe Biden, l’exvicepresident de Barack Obama, que és l’únic candidat demòcrata que queda dret. “Biden és un home decent (…), i tots plegats, ben units, hem de combatre la gran contesa contra Trump”.

“En consciència, no podia sostenir una campanya que no podia guanyar”, ha explicat Sanders, de 78 anys, abans d’encoratjar als seus seguidors a seguir mobilitzats: “la campanya s’acaba, la lluita continua”. Sanders havia repetit que donaria suport a Biden si sortia candidat. És el que ha fet.

Fa menys de dos mesos, Sanders, l’autodescrit “candidat socialdemòcrata”, encapçalava les preferències dels electors demòcrates a les primàries: va quedar primer, empatat, a Iowa, i va guanyar Nou Hampshire i Nevada.

La victòria de Biden a Carolina del Sud, però, va ser un tombant decisiu, en demostrar que Sanders no té el suport de la base afroamericana —decisiva a les primàries demòcrates—, que no mobilitza tants electors joves i, sobretot, va forçar la retirada de Pete Buttigieg i Amy Klobuchar, candidats moderats amb opcions, en favor de Biden. Entre el Superdimarts (va perdre 10 dels 14 estats en joc) i altres eleccions, Biden es va endur els delegats de Massachussetts, Texas, Florida i Michigan, clau per vèncer a la convenció del Partit Demòcrata.

L’aturada de la campanya a causa de la pandèmia del covid-19 no ha ajudat gens Sanders, cada cop més pressionat per l’establishment del partit demòcrata per a que cedís tota la pista a Joe Biden, que ja fa dies que actua com si la campanya hagués acabat a favor seu —per exemple cercant un company de ticket per a la vicepresidència.

És el segon cop que Sanders es presenta. Al 2016 va estar a punt de tombar Hillary Clinton. Aquest cop ha deixat una altra petjada. No hi hagut candidat demòcrata que no incorpori al seu programa almenys un parell de temes que ell ha posat sobre la taula, afers que abans eren marginals en la política dels demòcrates: la seguretat social pública a l’estil europeu, la gratuïtat dels estudis universitaris o el Nou Acord Verd, entre altres.

També el seu estil combatiu. El New York Times li reconeix: “ell sol ha aconseguit girar cap a l’esquerra el Partit Demòcrata”. I el descriu com a “campió de la classe treballadora”, “renovador del progressisme nord-americà” i “líder d’una autèntica revolució política”. Elogis fúnebres.

Sanders mai va véncer la desconfiança dels líders, càrrecs i donants demòcrates. Ell sempre s’ha estimat més presentar-se com un senador independent per Vermont i un socialista democràtic, que com un líder del partit. Sanders potser ha guanyat el debat ideològic amb la seva agenda progressista. Però ha perdut la batalla de l’eligibilitat de cara al rival republicà —Donald Trump— a mans de Biden, a qui recolza la maquinària del partit i sembla més “votable” entre els electors independents, els que no acuden a les primàries però inclinen la balança el dia de l’elecció.

Bernie Sanders també ha transformat la manera en que es fan les campanyes electorals en l’estela de Barack Obama: una legió de voluntaris entusiastes i lleials movia la seva campanya, finançada per un exèrcit de petits donants. Això li va donar gran volada al 2016 davant de Hillary Clinton, vista com un producte de l’establishment polític demòcrata i dels progres rics de Nova York i Los Angeles. Enguany, però, el populista insurgent de fa quatre anys no ha pogut amb un demòcrata clàssic de tota la vida com Joe Biden, que apel·la a la típica audiència del partit: treballadors blancs, ciutadans afroamericans i dones.