Pràcticament tothom recorda què feia aquell 11 de setembre del 2001. Fins i tot els més menuts. La imatge de l’impacte d’un avió al cor de Nova York, a les icòniques Torres Bessones, va desencaixar la societat occidental. Més encara ho va fer el segon avió. Si en un primer moment es podria haver pensat que era un accident aeri, l’impacte del segon aparell, emès en directe per totes les televisions del món, va acabar de certificar el més temut: era un atemptat terrorista. El món es va corglaçar.

Les xifres són esgarrifoses. Gairebé 3.000 morts, i uns 6.000 ferits, en quatre atacs simultanis d’Al Qaeda contra els gratacels del World Trade Center de Nova York, el centre financer dels Estats Units, i altres centres de poder.

La societat americana, i el món en general, van prendre consciència aquell dia de la seva fragilitat i van veure fins a quin punt n’eren de vulnerables. No s’esperaven, però, que no seria l’únic atac. Després d’aquell atemptat, va venir l’11-M del 2004 a Madrid, el 7-J del 2005 a Londres, el 13-N del 2015 a París, i aquest any, el 22-M a Brussel·les i el 14-J de Niça. Els primers van ser perpetrats per Al Qaeda, els altres per Daesh.

Atemptat al cor dels Estats Units

Eren tres quarts de nou del matí als Estats Units (i l’hora de dinar a casa nostra) quan el primer avió va impactar contra una de les torres. Les televisions van connectar ràpidament amb Nova York, no hi havia encara massa cosa a dir. Només una imatge: una de les torres inundada per una fumerada. Els presentadors es preguntaven si s’hi hauria estrellat un avió o un helicòpter. En aquell moment, encara quedava lluny la idea d’un atemptat terrorista.

Uns 15 minuts després impactava un segon avió contra l’altra torre. Les cadenes, que ja hi eren prenent imatges en directe, van poder captar el moment de l’impacte. La imatge de l’avió encastant-se en aquell símbol mundial va ser vista, pràcticament en directe, per tothom.

Cap a quarts de deu va arribar la sospita que hi havia un altre avió segrestat sobrevolant el cel nord-americà. El malson encara no havia acabat. Pocs minuts després s’estavellava contra el Pentàgon. Davant la por d’altres atacs, el president dels Estats Units, George Bush, va ordenar que tots els avions aterressin a l’aeroport més proper, i es va desallotjar el Congrés i la Casa Blanca.

La por tenia fonament. Encara hi havia un quart avió segrestat. Finalment, però, no va impactar contra cap gran edifici. L’aparell va caure en un camp després d’una lluita de la tripulació i els passatgers per tornar a agafar el control. Els avions havien sortit dos des de Boston, un des de Washington i l’altre des de Newark (Nova Jersey), i tots quatre es dirigien inicialment a Califòrnia.

Encara quedava per veure, però, una de les imatges més demolidores de la jornada. A les 10 del matí la Torre Sud es va desplomar i mitja hora més tard ho feia la del Nord. Van ser uns 100 minuts d’agonia que van acabar amb l’Skyline de Manhattan i van posar en alerta a tot el món.

La resposta nord-americana: la guerra

L’atemptat, però, va portar també altres conseqüències. L’administració liderada per George Bush va decidir atacar el règim talibà d’Afganistan, ja que els acusaven d’amagar terroristes com els que havien atacat el seu país. La guerra, anomenada ‘Operació Llibertat Duradora’ va començar el 7 d’octubre del 2001, i no es va donar per finalitzada fins al 2014, sota el mandat ja del president Obama.

L’objectiu declarat dels Estats Units era trobar Osama bin Laden i altres dirigents d’Al Qaeda per portar-los a judici. Finalment, l’administració Obama va anunciar el 2 de maig del 2011 que les forces militars del país havien abatut el terrorista en un tiroteig al Pakistan. Segons el govern nord-americà, el cos de bin Laden va ser llançat al mar després de comprovar-ne la identitat amb l’ADN. No va ser, però, fins a finals del 2014 que Obama va anunciar la retirada de les tropes.

La guerra va causar la mort d’uns 17.000 civils afganesos, a més dels 13.729 efectius de les forces de seguretat del país i els 3.520 morts de les forces militars estrangeres (entre els més afectats, els Estats Units -amb 2.384 morts-, el Regne Unit, Canadà o França). Molts més que els que va provocar l’atemptat de les Torres.

Set grans atemptats en 15 anys

Els atemptats de l’11-S van marcar l’inici del segle XXI, i ho van fer de manera tràgica. En aquell moment, però, ningú s’esperava els que vindrien després.

També era 11 de març. En aquest cas, però, no era a l’altre costat de l’Atlàntic. Era a Madrid. Deu explosions en cadena van causar 191 morts i 2.062 ferits en quatre trens de rodalies. Un any després, en aquest cas en 7 de juliol, quatre explosions (tres al metro i una a l’autobús) van causar 56 morts i 700 ferits a Londres.

Els següents deu anys Occident va respirar tranquil, no hi va haver cap altre gran atemptat. No va passar el mateix a Orient, on els atemptats seguien essent constants i on la guerra de l’Afganistan, iniciada arran de l’atemptat de l’11-S, i més tard la de la invasió d’Iraq, deixava morts constants.

Finalment, el 14 de novembre de l’any passat, el grup terrorista Daesh va perpetrar una nova matança a Europa. Era a París. Diversos atemptats en terrasses i en una sala de concerts de la ciutat van deixar 127 morts. I aquest any, dos més. El primer a Brussel·les, a l’aeroport internacional i en una de les estacions del barri europeu, on hi van morir 35 persones. Després a França un altre cop, concretament a Niça, on un camioner, que deia actuar en nom de Daesh, va atropellar mortalment 84 persones que contemplaven els focs en motiu de la Festa Nacional del país.

També hi va haver la matança d’Orlando al juny, on un home, que també deia actuar en nom de Daesh, va atemptar contra un club homosexual. Hi van morir una cinquantena de persones. 

Com ha canviat el món des d’aleshores?

Un abans i un després. Així podríem definir com ha canviat el món des d’aleshores. Inclús en la nostra vida quotidiana notem encara les conseqüències d'aquells atacs. Des de l’augment de la vigilància als aeroports, fins a l’alerta constant dels cossos de seguretat. Els atemptats que hi ha hagut en els últims 15 anys no han aconseguit fer-nos més forts ni menys vulnerables, però sí més conscients.

Com ja va passar després del 2001, els últims atemptats d'aquest any han fet augmentar la psicosi generalitzada. La por a un atemptat és constant, com així ho mostren escenes de pànic com la d'aquest estiu a Platja d'Aro on la por a una acció terrorista va causar una estampida. També ho mostren les últimes dades de turisme. França ha vist caure les seves reserves després de ser colpejada dues vegades en menys d’un any, i de veure’s l'epicentre de l’amenaça.

Davant d'aquest clima, Europa ja mira ara cap a una solució comunitària contra el terror gihadista que, entre d’altres, hauria de millorar la connexió entre els diversos ministeris de Justícia i Interior dels països. Occident ha pres consciència de la necessitat d’unir esforços davant aquesta amenaça. Davant d'una pregunta tan complexa com és com es pot lluitar contra algú que està disposat a morir per la causa?, es necessita una resposta també complexa.