Israel i el Líban han oficialitzat aquest dijous un acord històric per demarcar les seves fronteres marítimes durant una cerimònia a la localitat libanesa de Naqoura, a la frontera amb el país hebreu, en presència del mediador nord-americà a les negociacions, Amos Hochstein. L'acord ho canvia tot en aquesta zona del Pròxim Orient i ho fa en positiu. Es produeix quan sobre el paper els dos països encara estan en guerra des del 1948, i no tenen relacions diplomàtiques. La frontera nord és la més delicada per a Israel, per la forta presència de la milícia violenta xiïta Hezbollah, vinculada a l'Iran. I, tot i això, govern libi i l'israelià han pactat la frontera. Quins canvis comporta aquesta entesa i què l'ha fet possible?

Fa 15 anys es van trobar unes reserves de gas enormes al Mediterrani en 2 pous a la zona fronterera entre Israel i el Líban. El denominat pou Qana està a la meitat de les dues fronteres, però fins ara no hi havia acord territorial i en ple conflicte no es podia explotar. I el Líban tenia urgència per obrir una entrada important de diners, en un moment que el malestar social és molt important i la credibilitat de Hezbollah -que controla indirectament el país- està qüestionada. Des de l'explosió de 2.500 tones d'amoníac militar el 2020, que estava dipositat al port de Beirut sota el control destraler del grup xiïta, i que va provocar una veritable commoció social, i el posterior impacte de la covid, l'economia libanesa va caure en picat.

La possibilitat ara d'un ingrés rellevant de diners a través del gas, en un moment que aquest combustible cotitza a l'alça, podria alleujar les arques libaneses. Segons fonts israelianes, el Líban serà finalment qui explotarà el gas del pou Qana, a través de l'empresa internacional Total Energies, i pagarà a Israel una tercera part perquè entra en aigües israelianes. El pou de Karish serà gestionat per Israel a través de l'empresa Energean, com ja feia actualment. El Líban és un país molt complex, amb un 30% de musulmans xiïtes, un 30% de sunnites i un 40% de cristians maronites. El president del país ha de ser sempre un cristià maronita, el primer ministre un musulmà sunnita i el president del Parlament un musulmà xiïta. Però qui ha tallat el bacallà en els últims anys al país ha estat Hezbollah, que controla els principals ressorts econòmics, en un equilibri tens influit per l'Iran.

El rellevant és que ara totes les parts libaneses, que en altres èpoques s'han enfrontat de forma sagnant, han acceptat el pacte fronterer amb Israel per la urgència econòmica. Especialment significativa ha estat la reacció de Hezbollah. El líder d'aquest grup, que ja no tenia força per oposar-se a la negociació, ha arribat a anunciar el final de la "mobilització militar excepcional" contra Israel. "Totes les mesures excepcionals i especials i la mobilització duta a terme per la resistència durant diversos mesos ara es declaren acabades", ha explicat Hasan Nasralah en un discurs televisat, i ha qualificat l'acord com una "gran victòria per al Líban". Ningú no hauria imaginat un missatge així fa 2 mesos. "No passa cada dia que un país enemic reconeix l'Estat d'Israel, en un acord escrit, a la vista de la comunitat internacional", ha afirmat el primer ministre israelià, Yair Lapid, abans de signar el pacte, i també l'ha qualificat d'"històric" i "un gran assoliment per a Israel" en matèria de seguretat, economia i energia.

Israel està traient partit al fet que amb el mandat de Benjamin Netanyahu es va convertir en una potència econòmica -durant els governs inicials després de la independència del 1948 no era pas així-, i destaca sobretot en tecnologia. Això ha permès els denominats acords d'Abraham amb països àrabs sunnites, perquè aquests ja s'ensumen la fi del petroli i necessiten modernitzar-se, i alhora els preocupa l'amenaça militar de l'Iran. Aquestes sinergies han propiciat aquests pactes, que faciliten l'objectiu estratègic d'Israel de donar estabilitat a l'àrea, i amb el del Líban, si no hi ha problemes ara imprevistos, es comença a consolidar la frontera Nord.