Ara fa 25 anys va començar el que probablement és l’episodi més vergonyós de la història actual d’Europa. Primavera del 1993. Els Cascos Blaus de l’ONU entren a la ciutat bosniana de Srebrenica amb l’objectiu teòric de protegir la població local musulmana dels paramilitars serbis, que un any abans havien iniciat un sanguinari procés de neteja ètnica a tot el país. Srebrenica era una ciutat de majoria musulmana en una àrea de majoria sèrbia i els xètniks van aprofitar la guerra per a conquerir un territori que consideraven que pertanyia a la Gran Sèrbia.

Mai un exèrcit ha fracassat tant com aquells Cascos Blaus: poc més de dos anys després, els ultranacionalistes serbis van entrar a la ciutat, davant la passiva mirada dels soldats holandesos del destacament de l’ONU, i van assassinar més de 8.000 civils de la ciutat. La tragèdia de Srebrenica –i, per extensió, la guerra de Bòsnia– va tacar les mans d’un exèrcit holandès comandat per ineptes, d’una ONU segrestada en la seva dinàmica de no-violència davant els violents, i d’una Europa immòbil i incapaç d’evitar una massacre al seu pati del darrere. Van haver de ser els Estats Units de Bill Clinton, dos anys i més de 100.000 morts després, els qui posessin fi a la vergonya de Bòsnia. Però ja era tard, no només per als qui havien mort, sinó per salvar un determinat concepte de civilització i convivència.

El més trist d’aquests episodis i de la guerra de Bòsnia és que, de fet, van guanyar els ultranacionalistes que defensaven la neteja ètnica, abanderats especialment pels serbis, tot i que també per una minoria croata que enyorava el règim còmplice de Hitler dels anys quaranta. Els acords de Dayton de novembre del 1995, que van posar fi a la guerra, van suposar el reconeixement de Bòsnia–Herzegovina com a estat sobirà i, per tant, van recollir una de les principals demandes dels seus ciutadans, tal com havien votat majoritàriament el 1991 (tot i que sense la participació de la minoria sèrbia).

Una fotografia del que és avui Bòsnia il·lustra aquesta tesi: els extremistes serbis i musulmans tenen ara una composició del país més d’acord a les seves malèvoles visions

Dayton hagués pogut projectar-se com una certa victòria dels bosnians (malgrat que es fa difícil parlar de victòria amb 100.000 morts al darrere). A la pràctica, però, els acords entre les tres parts van suposar la confirmació del procés de neteja ètnica abanderat per Slobodan Milosevic, Radovan Karadzic i Ratko Mladic, tots tres condemnats posteriorment pel Tribunal de l’Haia. Una simple fotografia del que és avui Bòsnia il·lustra aquesta tesi: els extremistes serbis i els extremistes musulmans tenen ara una composició del país més d’acord a les seves malèvoles visions.

Abans de la guerra, Sarajevo, la capital bosniana, era un pacífic enclavament de quatre religions (la musulmana –majoritària–, la catòlica, l’ortodoxa i la jueva) i tres cultures, corresponents a les tres minories nacionals que integraven Bòsnia–Herzegovina. Tot i la seva convulsa història, Sarajevo era un exemple de convivència i d’integració i, sobretot, de respecte. Els musulmans no tenien cap dubte que, per damunt de la seva religió, hi havia la seva civilització i els valors que en desprenien, els mateixos que compartien amb els seus veïns, tots europeus. Al Sarajevo d’abans de la guerra era difícil veure dones amb vel, a tots els bars es consumia alcohol com en qualsevol altra capital europea i l’assistència als llocs de culte religiós era una opció personal de cada individu. Sarajevo era una ciutat avantguardista, on la raó s’imposava a qualsevol creença. Ara, tot això està canviant.

És la victòria també dels islamistes radicals, que, per primer cop, veuen Sarajevo més a prop de Turquia que de Venècia o Viena

La Sarajevo actual és una capital europea, encara adolorida pel terrible setge de més de tres anys que va patir, i amb el percentatge més baix de ciutadans nascuts als anys seixanta en comparació amb qualsevol altra metròpolis del continent: molts van morir o van marxar fugint de l’artilleria sèrbia. Però a la Sarajevo del segle XXI –a diferència de la centúria passada– comencen a sovintejar els vels que cobreixen els rostres de dones eslaves, i fins i tot burques, a més de llargues barbes i gel·labes premonitòries. L’empremta de Turquia i de l’Aràbia Saudita és present en la vida social, cultural i econòmica de la ciutat. Un dels principals centres comercials, el Sarajevo City Center és de capital saudita; el flamant Centre Cultural King Fahd –directament finançat per Aràbia Saudita– imparteix classes gratuïtes d’àrab; a les agències de viatges de la ciutat la principal destinació promocionada és Istanbul, i en els rètols dels carrers comença a veure’s l’alfabet àrab. La cosmopolita i avantguardista Sarajevo i la multi-ètnica Bòsnia estan cada cop més en l’òrbita de Turquia i les monarquies del Golf, i amb una preocupant i creixent presència salafista.

Els acords de Dayton no van corregir la neteja ètnica; de fet, la van consolidar. Milers de musulmans de zones rurals de Bòsnia que van quedar integrades en la República Srpska –la regió autònoma dels serbis dins de Bòsnia– han omplert els barris de Sarajevo, submisos en la pobresa i, per tant, presa fàcil per al radicalisme islàmic. Els vels i els barbuts comencen a formar part del paisatge de Sarajevo per primera vegada en la seva història. És la victòria dels ultranacionalistes serbis, que van aconseguir separar els bosnians per la seva religió. I és la victòria també dels islamistes radicals, que, per primer cop, veuen Sarajevo més a prop de Turquia que de Venècia o Viena. I també és, un cop més, la derrota d’Europa, que va permetre la terrible matança en la guerra de fa 25 anys i que ara continua mirant cap a una altra banda quan els islamistes planten una bandera que no té res d’innocent.