Kosovo celebra aquest dissabte deu anys d'una declaració d'independència al parlament que va fer del país on viuen prop de dos milions de persones un cas "únic". Només un any després de la declaració unilateral una cinquantena d'estats ja l'havien reconegut -entre ells els Estats Units i bona part dels europeus- i la suma de reconeixements supera avui el centenar. Amb tot, alguns estats com Espanya continuen considerant-la una regió de Sèrbia.

Segons expliquen diversos experts a l'ACN, les violacions de drets humans a la regió van justificar a ulls del món la secessió del 17 de febrer del 2008. Bojan Savic, professor de Relacions Internacionals a la Universitat de Kent a Brussel·les, apunta que "la destructivitat i la ferocitat del conflicte entre els albanesos i els serbis van fer la independència inevitable". Malgrat l'alt grau de reconeixement internacional, els reptes econòmics i polítics continuen presents al país una dècada després.

Davant d'aquesta realitat, els experts adverteixen que la UE ha de deixar pas al país perquè construeixi el seu propi futur, que alhora passa, segons defensen, per formar part de la família europea. Per a Henry Hank Perritt, autor del llibre El camí cap a la independència de Kosovo, hi ha hagut "molt poc progrés" al país des del 2008 però Pristina està "gradualment més a prop de la UE". "L'únic futur sensat és integrar Kosovo de manera més ferma a Europa", adverteix.

Perritt, professor de dret als Estats Units, lamenta que "la comunitat internacional no ha deixat fer als líders polítics" kosovars i critica que en lloc de permetre que aquests se centrin en l'economia i en construir unes institucions pròpies sòlides, "insisteix en el fet que es destinin els esforços en un tribunal especial pels crims de guerra o en disputes frontereres amb Montenegro". En aquest sentit, atribueix el poc progrés a "la interferència internacional".

Bojan Savic comparteix l'opinió de Perritt i parla de la necessitat que el país s'empoderi. "Si volem solidificar Kosovo com a estat no s'aconseguirà només resolent problemes amb Sèrbia o amb el reconeixement de tots els països europeus, Kosovo necessita que es permeti emergir els poders polítics locals", assegura.

Per la seva banda, Perritt creu que amb el pas del temps la comunitat internacional se centrarà en altres aspectes i una nova generació d'actors polítics entraran en escena per agafar les regnes del creixement econòmic i la creació de llocs de treball. "Potser en deu anys serà així, requereix temps", recorda, i apunta a un "patró" similar a l'est d'Europa. "La gent té el coratge per lluitar i fa una revolució per tenir esperances, pensant que les coses milloraran de forma immediata, però l'endemà de la independència els mateixos problemes segueixen existint i la gent continua decebuda", assegura.

Molts reptes

Kosovo registra una taxa d'atur superior al 30%, un percentatge que es duplica entre els joves, bona part dels quals opten per marxar d'un país en el qual la mitjana d'edat se situa als 26. De fet, es calcula que prop del 17% del PIB són remeses de la diàspora a Europa i que els ajuts internacionals suposen un 10%. A més, la majoria de la població del país viu en zones rurals fora de la capital, on l'agricultura és ineficient com a resultat d'una mecanització limitada i la manca d'expertesa tècnica. Tot i que els costos de mà d'obra són baixos els alts nivells de corrupció, la poca aplicació de contractes (economia submergida) i el subministrament poc fiable d'electricitat han desencoratjat possibles inversors.

Segons explica Savic, la realitat de Kosovo avui dia és que molts ciutadans lluiten contra la pobresa i per l'accés a serveis bàsics. "El país continua amb dificultats per assolir drets de gènere o drets de les minories", comenta. Per a Perritt el principal repte és "establir un govern centrat en polítiques econòmiques i menys preocupat per disputes del passat". "Quan Kosovo tingui un govern que es preocupi de l'economia del país, la resta vindrà sol", diu.

KOSOVO-UE-dins.jpg

Un cas "únic"

La independència de Kosovo va ser un cas únic, segons Perritt, perquè tot i que Sèrbia no volia la secessió de la regió "el nivell de violacions de drets humans contra la majoria de la població de Kosovo va justificar la intervenció internacional". "Així que Kosovo es trobava, de fet, sota tutela internacional quan va declarar la seva independència, i això no s'ha replicat enlloc més", destaca l'expert en dret.

La diplomàcia a través del pla Ahtisaari va jugar segons ell un paper "clau" a l'hora d'aconseguir que la majoria dels estats europeus reconeguessin Kosovo. Els Estats Units, diu, estaven preparats per reconèixer-lo de manera unilateral, però "era millor fer-ho amb un grup de països". Part de la diplomàcia, explica, va consistir a aconseguir que es declarés la independència en un moment en què els reconeixements estiguessin lligats i per tant es fes de manera coordinada. "Kosovo estava preparat per fer una declaració unilateral però sense els reconeixements això hauria produït una situació molt més complexa", conclou.

A parer seu, el pronunciament del Tribunal Internacional de Justícia -que opinava que no hi havia violació del dret internacional- no va tocar els aspectes més centrals de la declaració d'independència. "El tribunal va ser caut a l'hora de pronunciar-se, ja que no va fer-ho sobre el reconeixement o no de la independència de Kosovo", diu Perritt. La independència com a tal d'un país, explica, depèn del reconeixement d'altres estats i no d'una institució o tribunal. En aquest sentit insisteix que la violació de drets humans a la que era llavors part de Sèrbia va, d'alguna manera, justificar o fins i tot obligar la comunitat internacional a intervenir. Segons recull en el seu llibre, només en el primer any després de la declaració d'independència 54 estats l'havien reconegut.

Pristina, més a prop de la UE?

El 2016 va entrar en vigor l'Acord d'Estabilització i Associació entre la UE i Kosovo amb l'objectiu de millorar les relacions europees amb Pristina i impulsar reformes que l'acostessin a Brussel·les. "Aquest acord obre una nova etapa en la relació entre la UE i Kosovo", va remarcar llavors l'Alta Representant de la UE Federica Mogherini, que va apuntar que el pacte era una oportunitat per "contribuir a l'estabilitat i la prosperitat" del país i de tota la regió. Des de l'octubre del 2017 hi ha trobades periòdiques entre la UE i Kosovo. Bojan Savic es mostra escèptic amb l'acord i assegura que el procés d'integració "és molt fràgil". "No crec que la implicació diària de la UE marxi del país però això no vol dir que s'integri a la UE", matisa.

Fa dos anys, l'Eurocambra va reclamar a Espanya i quatre estats més que reconeguessin la independència de Kosovo. Els eurodiputats van aprovar per 403 vots a favor, 130 en contra i 104 abstencions una resolució que demanava a Espanya, Eslovàquia, Romania, Grècia i Xipre que ho fessin per facilitar l'estabilització de la regió i la normalització de les relacions entre Pristina i Belgrad.

Espanya continua sense reconèixer

Perritt lamenta que estats com l'espanyol no reconeguin la república balcànica i atribueix el no reconeixement per part de Madrid a interessos polítics. "Entenc que al govern espanyol li preocupa que la gent pugui fer paral·lelismes entre Kosovo i Catalunya i és evident que al govern li inquieta la situació catalana", assegura. El mateix passa, diu, amb altres estats que han adoptat una posició similar. "Els fa por que s'estableixi un precedent", apunta. L'expert considera que a escala europea s'hauria de pressionar perquè tots els membres de la UE reconeguin l'estat kosovar.

Savic, per contra, creu que s'ha d'acceptar que hi hagi múltiples realitats i que cada estat membre tingui la seva actitud cap a Kosovo. Així mateix, també veu "molt difícil" aconseguir una posició comuna a la UE i tot i que reconeix, com Perritt, que el futur de Kosovo passa, d'una manera o altra, per integrar-se a la UE, creu que la manca de posició unificada "ho complica molt" .

Thomas Waitz assenyala també que entén "per què Espanya no reconeix la república balcànica". En qualsevol cas, l'austríac espera que els Balcans puguin unir-se a la família europea i avisa que quan això passi "l'important no serà com estan les institucions organitzades" sinó si hi ha una perspectiva de desenvolupament de drets humans, d'un sistema de justícia o una economia. "El principal objectiu és donar a aquests països una perspectiva clara", afirma.