Trobar combinacions de sabors nous i que encaixin no és cosa fàcil. Ho saben prou bé tots aquells restaurants d’alta cuina que destinen esforços ingents a la creativitat i, sens dubte, ho saben també els restaurants legataris d’una recepta que, en tant que tradicional, és pràcticament immillorable –no és estrany, doncs, que els primers cuinin els seus girs i sorpreses basant-se, en bona part, en els segons.
El lloc que avui ens ocupa forma part d’aquests segons. És el Xian Hui Je, regentat per dues germanes; l'anomenen bar-creperia i el concepte ens podria remetre a una cosa afrancesada, a unes creps de formatge i gruyère, un cafetó i un Pernod. La realitat queda una mica més lluny però, per sort nostra, també més a prop: a l’avinguda Meridiana, 307, i al carrer València, 196, hi ha un bocí de la Xina i, en concret, dels seus esmorzars.
El que trobem a Xian Hui Je és una cosa insòlita a la nostra ciutat: són creps salades a la manera xinesa
A Barcelona s’hi ha pogut berenar com a la Xina, però esmorzar costava una mica més. En llocs determinats, com ara al famós restaurant Chen Ji, hi podem trobar el xurro xinès (youtiao) que podrem prendre amb un got de llet de soja per fer un esmorzar clàssic. Fins i tot, al Forn de Pa Feliç (Roger de Flor, 94) podem comprar, al costat d’entrepans de pernil, shaobing, un tipus de pa fullat que, aquí, més aviat consideraríem una pasta, i que té farcits tant dolços com salats.
Però el que trobem a Xian Hui Je és una cosa insòlita a la nostra ciutat: són creps salades a la manera xinesa. La massa, fina i cuinada al moment, està feta de blat i de sorgo, que li aporta un matís a fruits secs torrats. També porta un ou fet truita, ceba tendra xinesa, enciam iceberg, una bona capa de tahini i també una salsa que no porta cap descripció, però que per les notes salades i florals, m’ensumo que deu ser a base de mongetes de soja fermentades. Trobo que així sola ja seria un àpat fantàstic per 3,50 €, ja sigui com a esmorzar tardà, dinar o sopar, perquè obren de 12 del migdia a 11 de la nit. No obstant, com que en aquesta professió meva hi haig de posar el cos, hi afegeixo dos suplements: una mica d’ànec i una mica de fibra de carn de porc (rousong), que dita així sona a material de construcció, però en realitat és una menja deliciosa: una mena de cotó de sucre a base de carn de porc perfumada i lleugera. Qui vulgui també pot optar per la versió amb espinacs i decantar-se per altres suplements, com ara el llom de porc, el pollastre o, inclús, el pernil i formatge, per donar-li el toc francès i fer un mix intercultural.
A banda de les creps també hi ha plats de tallarins, algunes broquetes i empanadilles i una sopa de wonton a l’estil de Shanghai. De tot això, només vaig tastar els xialongobao, que més que empanadilles són uns panets casolans, petitons, farcits de carn i salsa, que es fan al vapor i es rematen a la planxa. Mentre la meva crep crepitava intensament rere meu, sobre aquella planxa com un vinil, vaig tenir temps d’encantar-me amb el passar hipnòtic dels cotxes per la Meridiana, però també de veure què menjaven en d’altres taules, on hi abundaven les creps però també altres dels plats que he mencionat abans, i tots feien venir salivera. Per beure, algú havia optat per la llet de blat de moro i d’altres per la llet de soja verda, però a la carta també hi figurava una de soja i dàtil i una altra de soja verda, probablement fetes al restaurant o comprades fresques a la ciutat.
No culpo als xinesos d’infantilitzar-nos; només es protegeixen: han sabut transformar-ho gairebé tot per menjar-s’ho, un art que trobo incalculable
També vaig trobar el moment de fer servir el traductor per saber de què es tractava aquell ítem de la carta que no era ni en català ni en castellà. Tal i com sospitava, era un plat de menuts guisats, que moltes vegades es camuflen una mica en restaurants xinesos per si el públic local s’atabala massa amb potes i budells i caps d’animals que, de fet, aquí hem menjat tota la vida. No culpo als xinesos d’infantilitzar-nos; només es protegeixen: han sabut transformar-ho gairebé tot per menjar-s’ho, un art que trobo incalculable, i malgrat que aquí ho hem fet de manera similar, potser no hem arribat tan lluny, i l’enveja, que amb el temps es converteix en mania, ens ha fet arrufar el nas i pronunciar coses racistes quan hem vist què mengen altres cultures.